Reflexions humils d'una educadora infantil II

A l’hora de presentar les activitats, els materials, els jocs, les joguines, … és molt important l’estètica.

No m’ha calgut fer una formació, ni m’ha calgut estudiar (de fet, a Educació Infantil a mi no me’n van parlar, d’això) per saber-ho. Et dónes compte quan estàs amb el grup de nens/es, quan t’hi trobes, quan treballes amb altres educadores, quan observes.

He vist un munt d’educadores agafant la caixa que conté, per exemple, els cotxes i… patapam! Volcar-la, de manera que cauen tots esparcits pel terra envoltats d’un soroll estrepitant que, si no estàs veient el que passa, sembla que s’estigui derrumbant l’edifici.

En alguna ocasió he pensat, “tinc una estranya mania, no sé perquè no puc deixar que el caos s’apoderi de la sala on sóc amb el meu grup de nens/es”.

Poc a poc he anat veient que no és res dolent, això… més aviat el contrari. Que de manera natural em surt una sensibilitat especial amb els materials que presento, siguin els que siguin. Sensibilitat en com els presento, en com els exposo, en com els tractem, en posar les normes d’utilització i vetllar perquè es compleixin poc a poc. En el fons del que estic parlant és de l’estètica de la sala, de la classe, de l’aula.

Seguirem amb l’exemple dels cotxes!

Tu pots posar els cotxes per jugar de moltes maneres i ben diferents entre elles. Un extrem seria el que he explicat unes línies més amunt… el… PATAPAAAAAM agafem la caixa i volquem els cotxes al terra donant cops a tort i a dret i fent el màxim soroll que poguem. I l’altre extrem potser seria un que jo, sovint, utilitzaria. Aprofitar un moment i jo mateixa agafar-los i posar-los en una o dues files, amb suficient espai entre un i l’altre. I deixar que els nens/es ho vegin i s’hi apropin, si ho volen.

Entre aquestes dues opcions, però, n’hi ha moltes més. Però una que se m’acut ara i que jo també la utilitzo, podria ser:

– Voleu jugar amb els cotxes?

– Sí!

– Doncs els voleu anar a buscar vosaltres mateixos, ja sabeu on sou, i els porteu aquí?

Un cop els porten ells mateixos poden agafar-los de la caixa, o anar-los traient i deixant al terra, com surti.

Una cosa que hi ha en comú en els tres casos: el paper de l’educadora (continuem parlant de l’estètica, eh!). Observar. Ajudar en cas necessari (si ho demanen) i intervenir en els conflictes quan realment és necessari.

Personalment jo m’assec a prop i els miro, i jugo amb ells si em demanen interacció, però intento que el joc estigui al meu costat, no a sobre meu. Quan un cotxe surt disparat, intervinc. Quan els cotxes estan a l’altra punta de la sala, esparcits per tot l’espai, m’aixeco els agafo i els retorno al seu lloc inicial on ha començat l’activitat. És a dir, reordeno (quan crec que és necessari).

Un cop els cotxes estan de nou esparcits per la sala i no queda ningú jugant, veig que ja no els crida l’atenció i en canvi sí d’altres coses, per tant proposo de recollir.

Perquè s’haurien de quedar allà els cotxes, tirats de qualsevol manera i a qualsevol lloc?

Els cotxes tenen una funció en el moment en que estan dins la caixa guardats, en el moment que jo decideixo que els exposo i observo si els crida l’atenció en tenen una altra de funció, en el moment en que li demano a algú que els vagi a buscar i els porti si ho vol, tenen una altra funció. Un cop estan els cotxes al terra i comença el joc, tenen una funció. Però la perden un cop ja han passat els minuts d’ús i crec que és important, en aquest moment, guardar-los. Perquè no perdin el seu sentit.

Així que no puc entendre el CAOS a la sala (aula o classe). Els materials tenen funcions i són importants (molt importants!), per això cal que estiguin en el context correcte, el temps correcte, amb l’edat correcte, amb el tracte correcte, en l’ordre correcte.

Per mi presentar les activitats és com fer una foto. Intento enquadrar bé, que la fotografia tingui un sentit, que sigui bonica de mirar, atractiva, que cridi l’atenció, que vulguis mirar-la.

Jo presento activitats i materials on intento que l’infant vulgui mirar i jugar, vull que es senti atret. I si no mira, ni juga ni se sent atret penso en com fer-ho perquè això canviï.