Quan veus que un alumne es perd pels viaranys de la vida

Es veuen de seguida. Són els que sempre arriben tard a classe. No només a primera hora, sinó a totes les següents. Són els que fan passadissos amunt i avall sempre amb un propòsit insondable. Són els que xerren tot l'hora de la classe. Són els que masteguen xiclet de manera descarada. Es fan notar constantment. També per la manera com vesteixen. No tenen cap interès en els estudis. I llavors, què pot fer un professor? N'he conegut de tots els tipus. N'hi ha que els deixen per perduts, perquè per molt que s'hi esforcen, no se'n surten. I també n'hi ha dels que opten per noves vies per adreçar-s'hi. Una vegada, en vaig conèixer un, del segon tipus. Em va explicar com parlava amb una alumna avançant-li el que li passaria si continuava tal com anava. El professor va arribar a recomanar una pel·lícula a l'alumna en què la protagonista era una jove com ella, que li passava el que era molt probable que a ella li acabés passant. I la història no té final feliç, perquè l'alumna continua igual, però el professor m'assegura que l'alumna li ha agraït els consells i el film. I que un dia estudiarà

. Un dia.