La pitjor mare de l'estiu: Les iaies diabòliques

Hi ha històries de por que comencen amb una família de vacances.Tot és fantàstic fins que aquell nen o nena deliciós es transforma en Chucky, el ninot diabòlic. A la vida real tenen un altre protagonista més semblant al Jack Nicholson de La resplendor, un adult embogit que veu visions. Més exactament una adulta.

Per una vegada a la vida no em refereixo a mi, sinó a les iaies diabòliques. I que consti que tampoc no estic acusant la meva sogra, ni la meva mare. La iaia diabòlica és una perfecta desconeguda que tem per la vida dels meus fills. Jo li agrairia la preocupació sincera si no fos que els seus temors vénen acompanyats d’una greu acusació de negligència que em dirigeix a mi.Vaja, que m’acusa de ser el que sóc, la pitjor mare de l’estiu, que, en el meu cas, implica no patir gaire.

Patir o no patir Fa temps em van regalar aquell sistema d’emissor i receptor en forma de polsera per al nen, que t’avisa si la criatura s’allunya més de cent metres, i el vaig tornar. No ho sé, el vaig trobar incomplet. Si detectés hooligans borratxos o boges segrestadores, encara. Però per fer un miserable bip-bip només perquè el menor d’edat ha decidit anar a gorrejar patates a la família de l’altra punta de la platja no paga la pena. Bossa que m’estalvio, tu. A més, ja m’agradaria saber com s’enfrontaria el hooligan a l’horror vacui del menor quan s’acaba la bossa de llaminadures o de patates fregides.

Un problema de to i oportunitat El problema principal de les iaies diabòliques és el to i el do de l’oportunitat. Són com profetes acomiadades de la Bíblia per un ERO. Estan rabioses perquè ningú els fa cas i llancen les seves visions contra mi just quan estic a punt d’adormir-me a la platja després de la paella. “Senyora,senyora, no ronqui,desperti’s, miri, miri els seus fills!” Segons ella els nens moriran ofegats per un tall de digestió. Al principi m’excusava. Aclaria que els meus fills són transgènics. Que, per si de cas, ja els he ensenyat a entrar a poc a poc. I que estan amenaçats sense gelats amb additius i colorants si s’allunyen. Ja no m’hi esforço. Responc que no són meus. Que són d’un matrimoni de Sabadell que fa estona que han tocat el dos. I em torno a adormir. Els nens estan entrenats i ja saben que quan una iaia apocalíptica entra en acció han d’assecar-se amb les tovalloles de la família del costat. Vertigen Per a aquestes enviades del més enllà la vida és una mena de túnel del terror. Les olives i cireres es transformen en armes de destrucció massiva que encasten els seus pinyols a les innocents goles infantils. Els parcs naturals passen a convertir-se en la nau de la Sigourney Weaver, amb éssers assassins sota cada pedra. Els tobogans, anacondes en estat latent. I les patates ondulades... bé, un altre dia explicaré què va passar amb una d’aquestes. Només tinc un punt de connexió amb les iaies. Les alçades. Tinc un vertigen selectiu que s’activa o es multiplica quan estic amb els fills. He acabat massa vegades ajupida, arrossegant un nen lluny del pont o penya-segat. Són ocasions vergonyants en què temo que la força de la gravetat ens xucli avall. En defensa meva puc dir que tinc un bon motiu. Sé que, allà sota, ens espera una iaia del dimoni. O encara pitjor, dues.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 6 d'agost de 2011