Quan algú em pregunta amb cara de Heidi acabant de prendre llet: "Què, molt maco, oi, això de tenir nens?", jo ja sé que està en perill. Té les hormones, el rellotge biològic o el que activi les ganes de procrear fotent crits i només vol de mi una resposta que corrobori que fa bé llançant tots els mètodes anticonceptius per la finestra. Jo, que sóc una catalana com cal, faig un somriure de gat i afirmo movent el cap breument. Aquella veritat De vegades passa que mesos després m'assalta el dubte. Aquella persona ha aconseguit el seu objectiu i ella, o la seva parella femenina, s'ha quedat embarassada. Ara se m'adreça amb una complicitat que em fa dubtar sobre si ha arribat el moment de parlar clar quan em pregunta: "Què, m'ho explicaràs tot, oi?" Acostumo a agafar atacs de tos oportuníssims i driblo la qüestió com puc. Però el dilema hi és. ¿Caldria explicar-li aquella part de veritat? ¿El meu interlocutor necessita saber algunes de les coses que li esperen? I no parlo de son crònica, ni d'esgotament crònic, ni de pèrdua de cabells crònica, ni de no anar tant al cine o de no anar-hi, o de descapitalitzar-se els estalvis. És alguna cosa més profunda. L'experiència massa semblant a veure [REC]3 o L'exorcista que visc algunes nits quan m'adono de fins a quin punt m'he emmerdat la vida. O quan, massa tard, veig que tinc moltes, però que moltíssimes menys aptituds per a aquest ofici del que em pensava quan em creia tan llesta i espavilada. I un cert calfred en ser conscient que hi ha algú (o tres) que confia/en en mi i que no s'adona/en de fins a quin punt sóc una estafadora. Per sort, l'endemà, amb la llum del sol, les suors dels terrors nocturns s'obliden. Això també l'hi podria explicar al futur mare o pare, esclar, però no sé si el tranquil·litzaria gaire. 'Alea jacta est' La conversa amb una mare recent m'ha fet recapacitar. Aquesta ja va ser una xerrada franca entre dues membres d'una mateixa secta que saben de quin peu calça el guru. La mare novella deixava anar aquella tirallonga coherent que diu tot progenitor, per molt que soni incoherent: "És molt maco... que bèstia que és, ...no ho canviaria per res... Déu meu, Déu meu... quina meravella... hi ha dies que no puc més". I després sentenciava molt convençuda: "Si m'ho arriben a explicar, així, en cru, no m'ho hauria cregut". Doncs això, que té raó. Que avisar no serveix de res, perquè l'interfecte interessat és sord a certes paraules. Jo afegeixo que també és inútil avisar-lo perquè en el fons ja ho sap. Tots hem sigut fills abans que pares. Sabem perfectament el nivell de mentida, conflictivitat, carallotisme, semenfotisme i torracollonisme que pot arribar a tenir un menor d'edat a càrrec quan se li gira el cervell. Així doncs, que ningú es faci el sorprès, que no cola. Sí, seria absurd avisar algú dels efectes secundaris d'una decisió que jo he pres i de la qual no em penedeixo gens, tot el contrari. Les suors, els terrors, els dubtes i la certesa d'estar-la espifiant no esborren el fet de saber que he fet el millor per a mi. Que ells són el meu blindatge contra l'absurd, i que tot i saber les males estones que em queden per passar, les bones segueixen sent una raó prou forta per seguir fent somriure de gat i afirmant breument amb el cap a tothom qui em pregunti. ¿I sabeu què us dic? Que les dolentes també. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 27 d'abril de 2013
3 min
