Criatures 28/05/2015

Tots dins el llit

3 min

A casa ja no hi ha nadons ni nens petits, i gairebé està a punt d’extingir-se l’espècie coneguda com a nen mitjà. Els tres menors d’edat a càrrec (MEC) són tres ganàpies que ocupen força espai i dos d’ells es ruixen cada dia amb desodorant (o ho haurien de fer...). Però malgrat l’edat, l’embalum del seu cos i les hormones d’ adolescentis comunis i de nen provecte, així que em despisto s’han colat dins el meu llit.

Excuses

Les tècniques són nombroses i totes s’aprofiten de les meves debilitats. Saben la meva flaca per la lectura (bé, ells ho diuen d’una manera menys suau i políticament correcta) i a l’hora d’anar a dormir, quan ja sóc entre els llençols llegint, algun d’ells agafa un llibre i jeu al meu costat, desmenjat. Cinc minuts després sospira, tanca el llibre i els ulls mentre mormola: “Només em quedo una estoneta”. I si no utilitzo alguna tècnica radical de desokupació l’inquilí no es mou d’allà fins l’endemà. També s’hi instal·len per poder fer-me una abraçada com cal, abans d’anar a dormir, sabedors de com m’agrada abraçar-los mentre els dic “Enrecorda’t d’aquests moments quan ta mare sigui vella i no cobri pensió”. Les seves abraçades, llavors, es fan eternes fins que començo a sentir uns roncs sospitosos. I si estan malalts i cal que es prenguin la medicació a mitja nit també s’aprofiten de la meva mandra a llevar-me per instal·lar-se. Però de vegades no tenen excusa. O cap excusa que vulguin verbalitzar.

Volen dormir en companyia i si els ho qüestiono m’etziben que tinc molta barra perquè jo sempre dormo acompanyada i ells no. Llavors sé que no és més que por. Com el cangueli que li va agafar a la gran dels MEC el dia abans de marxar a terres britàniques l’estiu passat. Ella, tan gran, tan independent, va irrompre a l’habitació i es va llançar entre el pare de les criatures i servidora informant: “Avui dormo aquí i punt”. Són pors passatgeres, una por que amb l’edat els fa més angúnia admetre i que els agafa desprevinguts, però que apareix molt de tant en tant. Nosaltres els acollim sense protestar, només amb l’advertència que l’endemà els tocarà dormir al seu llit.

L’autèntica raó

Però el motiu real pel qual els ho permeto és un altre. Tot i que aviat hauran crescut tant que els peus els penjaran llit avall, malgrat que sé que deixar-los que es colin al nostre llit no és el més pedagògic, encara que tots els habitants del llit acabem fets un quatre perquè ells han crescut però el llit no, sentir-los tan a la vora és un gust. Hi ha alguna cosa animal en el fet de tenir els fills a prop, pell amb pell.

La gran fa unes setmanes va anar a un concert al barri. Era de nit i feia un fred que gelava les orelles. En tornar va venir a fer l’abraçada i el petó sense els quals ella no ho sé però jo no puc dormir. I en notar-la tan freda vaig comminar-la a ficar-se dins el llit amb nosaltres. La vam abraçar per convertir aquelles cames glaçó en cames amb reg sanguini, com si fóssim una família d’ossos escalfant les seves cries. Sí, perquè l’embalum que fan, l’adolescència, els dies de conflictes verbals, tot plegat fa que de vegades aquell contacte tan físic que tenia quan eren petits hagi baixat. És un procés lògic i comprensible, esclar. Però si ells creuen que s’aprofiten de les meves debilitats per colar-se dins el meu llit jo també m’aprofito de les seves per fer i rebre abraçades dobles. Només faltaria.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 14 de març del 2015

stats