Shower sweet shower!

Casa meva podria aparèixer perfectament al viatge al·lucinant i lisèrgic que va fer aquella nena espitada en terra de meravelles. De cop s’encongeix, de cop s’eixampla. Totes les habitacions han tingut dues utilitats,coma mínim. La cuina era laboratori fotogràfic. L’habitació dels horrors (mals endreços, rentadora, bricolatge i tots els etcèteres possibles) havia estat cuina i després laboratori fotogràfic, fins que es va estabilitzar com el forat negre de l’habitatge. L’habitació del mitjà va ser sala. La de la gran, habitació de les joguines i l’habitació del petit, ai, no... era... bé, tant és.

Planificació

Potser hi ha parelles que planifiquen els fills com aquells capitostos soviètics que dissenyaven plans quinquennals. Que busquen un pis amb X habitacions a les quals adjudiquen una funció eterna (la més fascinant per a mi, l’habitació de planxar). A mi planificar em costa. Bé,no,no em costa, m’avorreix. Ho faig en tot el que és imprescindible i prou. Això no vol dir que els fills hagin estat...sorpresa! Però la planificació va ser breu, gairebé instantània. Som una família flexible. I la cosa ha anat de tal manera que el meu despatx va començar sent la peça central de casa i ara ja ni en tinc, una brometa pesada del destí a la manera d’aquell diàleg de l’Escurçó Negre: “Baldrich, et donaré unes vacances curtes... Què? T’han agradat?” Com la majoria d’adults amb criatures, a casa no tinc espai propi (l’habitació és compartida, no compta) i he de buscar mil i una idees per tenir una mínima, certa intimitat. Faig una mica de trampa, perquè el despatx fa mesos que el tinc a tres cents metres de casa. Però allà tampoc no compto amb una habitació per a mi sola.

Ni a casa ni a la feina

Treballo en un meravellós espai compartit, amb gent que accepta que teclegi fort o que rigui dels acudits que escric. I a casa, quan consulto internet al microordinador portàtil, de seguida se m’enganxa una paparra que exigeix consultar o jugar o tocar la pera. I em barallo, i els dic que és meu! I de cop em veig a mi mateixa de petita, defensant amb dents i ungles el meu tros de taula de la invasió bàrbara d’algun dels meus sis germans. O amagant els bolis entre els vestits de la Nancy tatuada. O amenaçant el cleptòman de torn amb la mort si tornava a pispar-me la grapadora lila.

Com he arribat fins aquí?

Aquesta és la pregunta que em faig. Com pot ser que jo, amb l’experiència que em dóna l’haver aconseguit la primera habitació pròpia als divuit anys (les meves germanes van tenir el detall de casar-se i tocar el dos, per fi), l’hagi pogut deixar escapar? Que consti que no em penedeixo de res. Ni de tenir fills, ni de traslladar el despatx fora de casa, ni de cedir l’habitació al petit. Però és evident que alguna cosa falla. O fallava. Em sembla que ja he trobat la solució. És un espai petit i bufó. Net. Molt net. Té cortines i una porta amb baldó: la dutxa! Allà puc estirar-me còmodament, tancar el cortinatge i aconseguir la pau espiritual a la qual, de tant en tant, aspiro. He amagat un edredó entre les tovalloles (la banyera és dura i freda) i he comprovat que amb un teclat poc sorollós els meus fills triguen set minuts i mig a trobar-me. Temps de sobres per consultar el correu. I, amb sort, de contestar-lo.

Oh! Shower, sweet shower.