Criatures 28/05/2015

Maletes

3 min

Hi ha un assumpte que odio profundament: fer maletes. La meva animadversió en el fons (i en la superfície) amaga una extrema ineptitud a l’hora de planificar allò que cal endur-se. Farà fred? Farà calor? Farà fred i després calor? I quantes mudes? Cap? Una? I si em taco? ¿I si creuen que sóc una persona poc higiènica perquè vaig vestida cada dia amb el mateix conjunt? ¿I si la resta de la gent amb qui anem va d’una manera i jo d’una altra? La rastellera de preguntes, per molt idiotes que siguin, em destaroten. Però si ja em rebenta fer-me les maletes pròpies, quan em toca assumir les dels menors d’edat a càrrec (MEC) em poso d’un humor molt poc sociable.

Maletes i motxilles

Quan em vaig estrenar com a mare la meva poca gràcia a l’hora de fer maletes es va accentuar. Les variables del que pot arribar a passar amb un miniMEC són infinites i vaig arribar a col·lapsar-me o a fer maletes com si aquell petit infant fos el descendent de la monarquia britànica. Per això tan aviat com va ser possible vaig començar a entrenar-los en l’art de fer-se ells mateixos la bossa. Va ser una estratègia col·lateral que va consistir a descobrir-los els misteris dels seus armaris. I com si fossin Howard Carter entrant a la tomba de Tutankhamon van anar aprenent a quina lleixa hi havia dipositat el valuós tresor de les seves samarretes, a quina la dels jerseis, a quina la dels pantalons i faldilles, i a quin calaix ignot s’amagaven les calcetes, els calçotets i els mitjons, tot amb l’excusa de guardar plegats la roba acabada d’assecar o planxar.

Indicacions i responsabilitats

La meva estratègia va rebre l’ajuda dels monitors encarregats de les primeres colònies, quan van suggerir que la motxilla calia fer-la amb l’ajuda del MEC. Aquelles primeres motxilles van ser fetes per mi o pel pare de les criatures amb l’atenta observació i ajuda del MEC en qüestió. Però les segones ja van ser fetes per ells i teledirigides pels adults.

El salt definitiu per a l’alliberament de la maledicció de l’equipatge el vaig fer quan vaig encomanar directament a la MEC número 1 que es fes ella mateixa la bossa de viatge i que servidora només la supervisaria. No em vaig quedar sense feina perquè encara hi havia MEC als quals calia fer la bossa. I en aquells temps de petits i mitjans menors d’edat a càrrec, calia no oblidar-se mai el Dalsy o l’Apiretal perquè si no Murphy ens enviaria una febrada aprofitant que anàvem a un poble sense farmàcia.

Els imprescindibles

Tampoc no podíem oblidar aquells walkie-talkies unidireccionals que et permetien saber si podies menjar-te la paella tranquil·lament o si l’arròs te’l fotries covat. També les cremes que evitaven els culs de mandril. Tones de bolquers i pitets per donar i per vendre. Motxilles i escoliòmetres varis per dur-los penjats. Cotxets. Llit de viatge. I dos xumets. Guants i bufandes. Estris per a la platja. En fi, prou embalums per plantejar el lloguer d’uns quants camàlics.

Per això quan algú vol fotre’m enlaire el dia recordant com en pot arribar a ser de dura l’adolescència, i que és una pena que ja no tingui nens petits graciosos i bufons, m’obligo a recordar que potser tenen raó, i que potser també l’encerten i el nen mitjà que em queda ja no fa tanta gràcia, però com a mínim ara són ells els qui es fan maletes i motxilles i amb això jo sóc una progenitora infinitament més feliç.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 11 d'abril de 2015.

stats