Invisibles

El menor dels menors d'edat que tinc a càrrec ha alçat la veu i ha dit que no li faig ni cas perquè sempre estic amb la gran i el mitjà, que tenen més deures i encara més problemes existencials. El mitjà, a la vegada, també opina que només jugo amb el petit i que la gran, en ser nena, també capta més la meva atenció gràcies a argúcies com la solidaritat femenina. I la gran, en una simultaneïtat que només pot explicar la física quàntica, també em tira en cara que només tinc ulls per als nens i que fujo de la seva etapa adolescent. No com la tieta i la cosina, que s'apunten a cursos de manualitats juntes i altres estupenditats de mares i filles, no s'oblida de dir... La sisena de set germans Ni Standard & Poor's sentenciant que Lehman Brothers era una empresa sanejada va errar més en la seva anàlisi que els meus descendents. Sóc la sisena de set germans i, a casa, aquella màxima psicològica que recomana dedicar un temps exclusiu a cada fill no es complia. No per falta de voluntat, sinó per pragmatisme i salut mental de la meva senyora mare i el meu senyor pare. De fet, aquesta màxima la devia fer algú amb un fill únic o com a màxim amb dos, perquè a partir d'aquest número la proposta entra dins el gènere literari de fantasia. Per tant, si algú sap què és ser invisible sóc jo... I els meus germans, of course . Les queixes dels menors d'edat que tinc a càrrec són, per tant, lamentacions de xucladors de temps a la recerca de més dosis. Així i tot, i perquè no sigui dit, hi he parat més atenció, no fos cas que la feina, les tasques de la llar i el reduït temps lliure que em dedico haguessin provocat un descuit imperdonable. Perquè... i si fos veritat i m'hagués oblidat que tinc fills? Comprovacions El primer que he fet és comprovar que cada dia els poso plat a taula. I sí, els he alimentat cada dia, perquè de sobte m'han vingut al cap els seus esgarrips quan van veure la bossa de coliflor congelada. Després m'he assegurat que els hagués procurat vestit. La cosa no perilla i el nudisme, per ara, no ha arribat a casa. A més, a la botiga on vaig anar a renovar els pantalons poden corroborar la meva versió. Em deuen recordar, sóc aquella senyora que es va deixar mig sou en peces de genolls reforçats. I, per acabar, he entrat a les seves habitacions, m'hi he fixat i els llits no se'ls havia endut ningú. Les necessitats bàsiques les tenen cobertes; així doncs, el problema són totes les altres. Però tampoc ho tinc tan clar. Darrerament el pare de les criatures i jo hem encadenat un seguit de visites a dentistes, metges, mestres i altres especialistes a millorar el rendiment curricular, espiritual i corporal dels menors d'edat que tinc a càrrec (i els dels seus ordinadors i mòbils espatllats!). I també recordo haver muntat un castell, observat atentament les filigranes d'algú amb un patinet i anat a una botiga de manualitats, per imitar convenientment la tieta i la cosina. La cosa té misteri, i com que ara treballo escrivint guions de la sèrie KMM i sé que els bons detectius no es rendeixen mai, he seguit investigant. Després d'interrogatoris creuats, de converses escoltades a l'atzar, d'ullades a pantalles d'ordinador obertes, he arribat a una conclusió: no en tindran mai prou. Els dediqui el temps que els dediqui sempre els semblarà insuficient. Cas tancat. I si es continuen queixant em concentraré perquè em retorni de cop aquell poder d'invisibilitat que posseïa als vuit anys. I llavors que em busquin. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 26 de gener de 2013.