Criatures 07/10/2015

Fotos felices

3 min

Dilluns comença el curs escolar, mentre les vacances s’allunyen del meu còrtex cerebral a tota pastilla. Però encara hi resten els records. Hi ajuda el fet que el pare de les criatures superés el seu rècord personal de fotos per minut. I també que el viatge que vam fer a terres estrangeres on plou a raig, la gent toca música a raig i hi ha verd a raig fos un molt bon viatge. De tota manera, faltaria a l’ètica d’aquesta columna si no expliqués que el viatge va contenir moments tensos i oblidables, perquè la convivència a les llars dels progenitors imperfectes ja ho té, això. Uns progenitors que sospito que som majoria, tot i que cada cop que per vacances he obert el Facebook o l’Instagram no ho hauria dit mai.

Coses que m’expliquen

Les xarxes socials durant les vacances són, més que mai, un cau de mentiders. Segons les fotos dels altres, la vida durant l’estiu és un Shangri-la en versió non-stop. Jo també comparteixo aquest amor per les vacances, per viure-les en família, per les platges i els viatges, per les estones a la ciutat o al poble propi descansant, però coi, servidora, que abraça la causa imperfeccionista amb entusiasme, no pot estar d’acord amb aquest festival de sucre i frases esclatants de felicitats irreductibles. Ho sento però no me les crec, les felicitats irreductibles.

Digueu-me Gargamel, digueu-me el que us vingui de gust, però no me les empasso. Perquè fins i tot els pastissos duen un pessic de sal. I perquè després la gent, en veu baixa, m’explica coses...

Que el viatge molt bé, molt bé, però que arrossegar adolescentis comunis en mode barrufet rondinaire va ser molt dur, que al final ja no sabien què fer amb el menor d’edat a càrrec (MEC) i se’ls en va anar la mà amb les pantalles, que a la nit aquells sopars idíl·lics que apareixien a les fotos no duraven més de vint minuts perquè els mosquits els trinxaven l’epidermis, que l’amic convidat del MEC va resultar un petit Freddy Krueger... Coses, coses i més coses, petites, grans, insignificants o mitjanes, però cap apareixia a les fotos que es llueixen per internet.

No pot ser bo

Ja ho entenc que no ve de gust esbombar les petites misèries als quatre vents. Jo només demano que ens continguem amb la versió que oferim al món. Que tot plegat s’ajusti més a la realitat científica i antropològica de les nostres llars. Que si crivellem el personal amb un festival salvatge de vida bella, també els expliquem algun moment de defalliment humà (“Avui he fet una manualitat amb els MEC que no me l’han volgut ni per reciclar al punt verd del barri”, per exemple). Perquè si no ho fem estem contribuint a fer creure als incauts que volen tenir descendència que tot són flors i violes, i ja sabem que no, precisament.

Per no parlar de la insolidaritat amb els progenitors terrenals que fan balanç de les seves vacances i s’adonen que no han estat ideals al cent per cent (ni falta que fa, no puc deixar d’afegir). Sí, les xarxes socials són meravelloses, però acabaré enyorant les passades de fotos en directe que et feien els amics o familiars per molt eternes que fossin. Perquè llavors, com a mínim, eres allà, amb ells i la seva parentela, i mentre veies les fotos i un dels seus MEC et colpejava el cap amb un martell de joguina comprovaves en directe que tot aquell mannà de vida familiar ideal era tan sols això, un ideal.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de setembre de 2015.

stats