Aquesta article és julioiglesista . Una recopilació d'errors que em vaig jurar que no cometria i que, oh sorpresa, vaig cometre / he comès. Tot i saber que hi havia un roc enmig del camí, m'hi vaig estimbar i ben estimbar. Una antillista idiota d'algú que té la boca ampla com el cul d'un hipopòtam i poca/nul·la vergonya a l'hora d'exposar-la. Comencem. Comparar Comparar els fills entre ells és un anatema horrible. I ho vaig fer. Vaig pronunciar les maleïdes paraules "el teu germà...", o "la teva germana sí que..." Segons després d'haver comès un error tan de manual vaig sentir-me fatal i vaig córrer a demanar disculpes i mil perdons a la part més mal parada de la comparació. L'element susceptible de ser menystingut, desorientat, va demanar-me que tornés a repetir la comparació perquè ho havia entès al revés i s'havia quedat tan ample. Llavors es va ofendre amb efecte retroactiu i jo vaig tornar a demanar-li mil perdons. El germà que sortia ben parat de la comparació es va afegir a la disputa al·legant que era una idiotesa retractar-se perquè jo tenia raó. El tercer germà es va ofendre encara més perquè no l'havia esmentat ni per bé ni per mal i tot plegat va ser pesat i ridícul. Doncs perquè ho dic jo i punt Al paradís del políticament correcte aquesta frase està prohibida, però jo em vaig quedar la mar de descansada deixant-la anar. I, a més, va tenir un efecte fulminant. Però vaig ser tan burra de tornar-la a fer servir i descobrir que és un comodí que només val una vegada. De tota manera, té trampa. Quan érem petits volia dir el que volia dir, però ara no és més que una simplificació d'un llarg paràgraf: "Oh, fill meu, ja sé que tu i jo dialoguem, parlem, pactem i establim normes, fets i conductes segons les directives de la Unió Europea i les institucions que calgui. Que tots dos creiem en la democràcia i en la Declaració dels Drets Humans. Però ara no tens raó i t'estàs aprofitant que tinc migranya, lumbàlgia i hèrnia discal per aconseguir el que vols. Així que avui t'he de dir que no, perquè ho dic jo i punt". La tele no és un cangur Sobretot perquè no li pago a tant l'hora. Però... Ah, aquests peròs... Però hi ha moments crítics en les vides de totes les famílies que demanen engegar a pastar fang tots els principis pedagògics que vam jurar protegir, i tirar pel dret. Com quan estic sola i un dels menors d'edat a càrrec decideix posar-se malalt, mentre l'altre em demana que li faci un dictat i el petit vol que jugui amb ell. Tot a l'hora que algú adult hauria de fer el sopar. Llavors els vaig posant davant la tele per torns. Al que està malalt perquè, abduït per les imatges, contingui el mareig que sent. Al que prepara el dictat perquè practiqui amb el Gran dictat , i al petit perquè... sí, perquè en aquell moment no disposo de temps per jugar. És vergonyós? Sí, però la vida familiar a les 21.14 h pot ser molt dura. Els pares no som amics dels fills Fins que un dia t'afartes de tu mateix i et dónes festa. Jo ho he fet. M'he enrotllat i els he comprat un regal que sé que els fa il·lusió quan no tocava ni era recomanable fer-ho. He permès que mengessin porqueries, m'he deixat fer un forat més a l'orella (coi, quin mal) i hem rigut junts quan hauria tocat posar ordre. Espantós, però cert. I l'últim error: no explicaràs la vida dels teus fills. Un error que cometo de manera descarada i terapèutica cada setmana i que, a sobre, em perdonen. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 6 d'abril de 2013
3 min
