Per sempre acompanyats!
Per sempre acompanyats
Temps de pandèmia
“El lloc on neixen els nens i moren els homes, on la llibertat i l’amor floreixen, no és una oficina, ni un comerç, ni una fàbrica. Aquí veig jo la importància de la família”.
Chesterton
M’atreveixo a afegir a aquesta frase: “… tampoc la nostra casa és un museu. És un taller. ”
Em commou pensar en aquells pares que es van adaptar amb gràcia a la nova situació del confinament que vam tenir. Van omplir la seva llar de cartolines i llapis de colors per oferir als veïns un arc de sant Martí amb l’eslògan “Tot anirà bé”. Sé de moltes famílies nombroses que, confinades a casa per la Covid-19, van organitzar i segueixen organitzant concursos i jocs amb iniciativa i magnanimitat perquè la pandèmia segueix i algunes classes de col·legis confinades també.
Ja tenim experiència que moltes vegades hem pactat amb els nostres fills adolescents i hem cedit perquè hem escoltat les seves raons amb respecte i hem acceptat la seva opinió i tots vam guanyar en amor i llibertat com escrivia G. K. Chesterton. La flexibilitat l’hem après amb el coronavirus, no som omnipotents, no ho controlem tot. Aquesta és avui la nostra realitat.
Durant el confinament vaig escriure “Nuestros mayores. Entre el sufrimiento i la esperanza”, d’Edicions Luciérnaga (segell de Planeta). El llibre està dividit en tres parts: patiment, aprenentatge i esperança. Conté cites, anècdotes, rondalles, notícies, reflexions, vivències, comentaris d’algunes novel·les o pel·lícules, i algun missatge d’orientació familiar basat en la meva experiència. És un homenatge d’afecte i respecte a la gent gran que tants petons i abraçades es van perdre i que recuperarem quan arribi la vacuna.
Avui el xoc del coronavirus ens ha obligat a replantejar-nos les nostres prioritats i centrar-nos en l’essencial. Encara sentim dolor i tristesa per tot el que hem patit, també vam rebre missatges poderosos per fer autocrítica i per millorar personalment. Vam veure clarament que els avis més desvalguts no poden quedar-se mai més sols. Pares i néts han d’estar pendents dels seus majors. Si hi ha risc no podem estar amb ells presencialment, això és el més prudent. Ara bé una simple trucada de telèfon al dia per part d’un fill o d’un nét és una oportunitat per parlar de les coses que han passat durant la jornada. O millor encara: amb una videoconferència podem alegrar els avis que romanen reclosos en domicilis o residències esperant aquesta trobada de felicitat.
Els nostres grans poden ensenyar-nos molt de la seva saviesa i fortalesa i mereixen la nostra proximitat i que els acompanyem amb magnanimitat. Ells són l’arrel de la nostra identitat, baules de la nostra història i fonament de la nostra cultura. Els agraïm la vida que ens van donar i no els deixarem mai sols.
(Article que he publicat a FANOC per la Revista "Tres i més" Desembre 2020)