No es pot ser alhora tirà i conseller

BarcelonaEstic pensant en la qualitat del respecte, qualitat de savis que moltes vegades anomenem i poques la vivim de veritat. Només cal veure algun guirigall en tertúlies o debats a algunes televisions per adonar-se de la dificultat de dur-ho a la pràctica. I, a nivell internacional només cal veure com es trepitjant els drets de moltes persones amb guerres que tant dolor ens provoquen.

A còpia d’anys m’adono que el respecte és una bona peça del trencaclosques de la convivència i reconec que ara començo a saber viure amb més respecte per totes i tots... abans no tant, sincerament! Crec que hi ha ajudat el coneixement propi, ja que el respecte autèntic comença amb el propi respecte personal i els grans l’anem aprenent, si volem viure ens hem d’adaptar a molts canvis.

No és difícil, parlar o tractar amb respecte a un desconegut, al cap de la feina o a una persona gran que ens acaben de presentar però ens costa força dur-ho a terme a casa amb els nostres. Sense voler, podem tallar-los les ales a les criatures o als adolescents i no deixar-los “volar” amb autonomia i amb responsabilitat. Ens pot passar també amb la nostra parella perquè amb llarg temps de convivència podem confondre la confiança amb el poc respecte i ferir l’autoestima del que tenim més a la nostra vora.

Estava donant una xerrada a una escola sobre: “Compaginar l’autoritat amb l’afecte”, en la seva vessant de marcar límits, donar encàrrecs i ser una mare o pare que senzillament comprèn les formes diferents de ser de cadascú. Al col·loqui vaig demanar als assistents que em diguessin quina qualitat es semblava més fonamental per educar els fills. La majoria van anomenar el respecte i tenien raó.

El respecte l’hem de viure a casa amb els fills tinguin l’edat que tinguin. “No es pot ser alhora tirà i conseller”, diu Gandalf a El Senyor dels anells. Una frase com aquesta ja ens predisposa a entendre que no hem de tiranitzar els fills sinó acompanyar-los. I la millor manera de fer-ho és essent molt respectuosos, no imposar res i mirar-los amb bons ulls.

La nostra llibertat personal, bé que l’estimem i volem que ens tractin amb respecte. Tots ens empipem de debò quan ens pressionen, ens controlen o ens volen organitzar, per no dir manipular. Per què no ens apliquem aquest pensament i valorem les diferents maneres de ser i de fer dels nostres fills per ser més consellers que “manaires”?

Sense dogmatismes

També és evident que hem de ser pares sense pensar que ho sabem tot, amb respecte escoltem el parer dels nostres. No és convenient anar tan segurs i prepotents per la vida que sembli que no necessitem res de ningú. Una personalitat “creguda” fa molt rebuig per no dir que és ben “penosa”. No fem sentències ni siguem dogmàtics mai. 

Avui, per conviure democràticament amb els que ens aixopluguem sota el mateix sostre, hem de saber escoltar les sensibilitats diferents per no quedar-nos amb prejudicis, etiquetes o criteris desfasats sobre el dia a dia dels nostres fills a l’escola o en el temps d’oci.

Saber respectar és saber contemplar a cadascú dels nostres particularment. Contemplem amb el cor a la mirada i els comprendrem i acompanyarem sempre.