Autonomia i iniciatives

Autonomia i iniciatives

“La hiperpaternitat és un model de criança originat als Estats Units, basat en una incansable supervisió per part dels pares sobre els fills, que s’ha importat amb èxit a Europa. I a les ja conegudes varietats dels pares helicòpter (que sobrevolen sense treva les vides dels seus plançons, pendents de tots els seus desitjos i necessitats) i dels pares piconadora (que aplanen els seus camins perquè no topin amb dificultats) se’ls han afegit la dels pares guardaespatlles”

Eva Millet

Bon consell li dóna a aquesta criatura el gatet perquè aviat li començaran els mal de caps. Mal de caps que arribaran a bon terme sempre que tingui uns pares que respectin les seves iniciatives, tot i que li hauran de crear els hàbits de la son, l’horari dels àpats i els de la higiene. Són les pautes que necessita per desenvolupar-se normalment. Tot i això és fonamental que aprengui a caminar sol encara que tingui més d’una ensopegada.

Siguem guarda espatlles perquè no prenguin mal però no ho siguem per retallar llibertats. Com n’és d’important aquesta etapa de l’autonomia i quina alegria tenim els pares quan el nostre fill comença les seves passes sense la nostra ajuda!

És una etapa fantàstica i que forma la seva personalitat. Fora les sobre proteccions o els pares hiper paternalistes. El nostre fill necessita de la seva autonomia per fer-se gran amb responsabilitat. Necessita caure i aixecar-se sense estar contínuament controlat. De les caigudes en treu un bon aprenentatge.

Si us he comentat la importància de crear hàbits uscomento: Pares i mares - especialment primerencs - estan angoixats amb problemes com, per exemple, el d’asseure el fill petit a la trona per menjar. Moltes vegades es vol anar de pressa i a l’hora de l’àpat s’intenta entaforar la cullera a la boca de la criatura com quan es dóna el biberó, i no és el mateix; el petit vol agafar la cullera i no se li deixa fer. Passa el mateix a l’hora de llevar-se... ai, que arribarem tard!, I el teu fill s’ha enfadat perquè no li deixes acabar de posar-se els mitjons ell mateix. Ja està tot embolicat perquè venen els plors i la pressa dels pares fan perdre al fill la possibilitat de guanyar autonomia!

I ara, una vivència d’una amiga: “cada vegada que li volia donar a la meva filla de deu mesos un petitsuisse, dividia davant seu l’envàs duplicat i n’hi donava un, i llavors ella es posava a xisclar. Un dia li vaig posar damunt de la taula de la trona els dos recipients enganxats, una cullereta i vaig sortir per observar-la sense que em veiés. La petita va dubtar, en va destapar un i se’l va menjar. Després d’un altre moment de dubte, va fer girar el recipient i va fer el mateix amb l’altre. Un èxit total: ni un xiscle, ni un plor. I jo feliç: la meva filla era autònoma amb les postres i vaig verificar que m’havia equivocat... em tocava anar rectificant; no calia que li imposés la forma de col·locar els recipients per a menjar les postres.”

Crec que pequem de paternalistes quan fem el que el fill podria fer sol. Diem: “deixa-ho estar, ja t’ho faig jo!”. Sí, sí... ja ho sé que nosaltres ho fem millor i més de pressa que ells, o així ho creiem. Serà així si els tallem totes les iniciatives; si no ho fem, és probable que ens guanyin en molts terrenys. Només cal recordar les rascades a les cames del fill quan va començar a anar sense rodetes amb la bici; poc després ja hi anava més segur que els pares.

I no només es tracta de no ser paternalistes, es tracta de fomentar alhora les iniciatives i la creativitat. Per què no els deixem tota mena de llapis de colors, ceres, papers, tisores de punta rodona, adhesius, cartolines o pissarres, en lloc de tenir la televisió oberta en arribar de la guarderia? Quedarem extasiats de les magnífiques obres d’art que són capaços de fer.

M’agrada veure a les llars dels matrimonis joves amb fills petits una taula baixa amb cadires i un bagul com un “calaix de sastre”, on els petits es capbussen per remenar i triar el que necessiten per jugar o fer treballs d’habilitat manual.

Per què no recordem els adults que el que ens ajuda moltes vegades és no caure en el mateix error que ja havíem comès?

Deixem-los fer. Deixem-los caminar sols.I, llegim la frase que encapçala el post i pensem-la. No ofeguem la llibertat dels nostres fills, fomentem les seves iniciatives i respectem la seva autonomia!