Molt small és molt beautiful

Small is beautiful

. "Allò petit és bonic", podríem traduïr-ho. No ho dic per la llargària d'aquest post, que malgrat tot, espero que m'hagi quedat prou bonic... Small is beautiful. Així titolava als anys 70 l'economista britànic E.F. Schumacher un tractat que, si més no en el subtítol -no n'he llegit gaire més...-, era tan revolucionari llavors com necessari i inconcebible ara: "L'economia com si les persones importessin". Que small is beautiful ja ho sabia, però sovint tendeixo a oblidar-ho, què hi farem. No puc evitar-ho: sóc fill de la cultura "National Geographic" -nationalgeographisme, n'hi podríem dir. Hi va haver intents d'adoctrinament en el nacional-socialisme o en el nacional-catolicisme (aquest darrer, pel que sembla, n'hi ha que el voldrien reinstaurar...). Però cap dels dos va quallar tant com el national-geographisme global (molt menys pervers, això sí), que ens sedueix amb llocs llunyans, grans bèsties, viatges exòtics, escenes bestials, indrets grandiosos, inhòspits i inexplorats. Costa, bombardejats d'aquests estímuls, recordar que allò petit pot ser bonic. Tan o més bonic que allò gros o remot. Proper i petit, però molt, molt bonic. Sort que els nens, tot sovint, m'ajuden a recordar-ho. Aquest cap de setmana hem aprofitat que jo havia de fer unes fotos per una feina a la Val d'Aran per anar-hi en família. Res: quatre-cents quilòmetres en cotxe amb tres nens de sis, quatre i 0,8 anys. Jo, ingenu, carregat de càmeres, prismàtics, guies, telescopi, càmeres-trampa, piles, targetes de memòria, carregadors... think big!. Dinar a ca uns amics a Pobla, i primera nit en un refugi a l'última vall del país, territori d'óssos bruns i cérvols ara en zel. Arribats allà, recorrem carreteres forestals a les fosques, sota una pluja fina, amb l'esperança de sorprendre algun mamífer imponent o, si més no, sentir la impressionant brama dels cérvols. Però tot just veiem un ratolí de bosc creuant la carretera i sentim un gamarús, com els que canten al costat de casa... Els nens, amb això, ja s'emocionen. Calia anar tan lluny? Als vint minuts les criatures ja s'han clapat. D'aquell dia, el seu record són els jocs sobre un sofà a Pobla, les torrades al foc i les lliteres del refugi i el bram d'un cérvol que ells mateixos han imaginat sentir en la foscor, de dins el sac estant...

L'endemà, no-sé-quantes hores de cotxe travessant, per pista, algunes de les valls més recòndites del Pirineu, camí del Pallars. Voltors al cel, lluny, lluny, lluny... però dels grans mamífers de la zona tot el que veiem són cagallons de cabirol. Ah! i vaques brunes i cavalls carnosos. El camí es fa llarg, infinit, cansat, i els nens reclamen una cosa tan mundana com baixar del cotxe i buscar bolets. Acabem trobant l'estona per fer-ho, en una de les avetoses més brutals del país, això sí, on m'han dit que aquesta primavera s'hi ha vist una óssa amb cadells... el nom del lloc? no seré jo qui us descobreixi el secret! Els nostres cadells troben un parell de micro-ceps i un bon grapat de rovellonets en mitja horeta a peu de pista. Bolets! I també un niu de formigues de bosc tan alt com ells. Són els nens més feliços del món. Fem nit a ca uns amics, en un poblet del baix Pallars tan acollidor com el seu nom femení indica: Pobleta de Bellveí. El pis que ens acull, a la darrera planta d'una caseta en ple downtown, és la cosa més petita i estreta que he vist mai: un passadís on no pots girar cua si hi entres amb la motxilla posada i on el cotxet dels nens obtura el trànsit com ho faria un tanc als carrerons de Gràcia; una habitació dels nens amb llitera de reminiscències zulesques, en el límit de l'habitabilitat; un sostre fals -però baix de veritat-, que si fas més de metre noranta et pentina a cada passa; i una estança-menjador a l'extrem del pis amb un paper de paret d'estampat anys 50 tan carregat que sembla que faci la sala encara més exígua. Un lloc que podria ser un infern asfixiant i claustrofòbic però que, ves per on, amb la bona companyia i millor conversa d'una parella d'amics sensefills -comprensius amb la nostra condició de tripares- esdevé un recer alliberador. Els nens fan de la micro-estança una selva, troben en un calaix joguines dels vuitanta que els semblen al·lucinants -recordeu aquells jocs plens d'aigua amb boletes de colors que s'activaven amb unes palanques?- i xalen amb la llar de foc fins l'hora de les brases... Diumenge el programa era enfilar-nos en una vall perduda més enllà de Gerri de la Sal i veure-hi voltors negres i trencalossos alimentant-se en un canyet, i potser presenciar la brama dels cérvols. Ens hi havien de dur uns amics de la zona, extraordinaris naturalistes coneixedors del territori. Però calia una hora més de cotxe per arribar-hi, i una altra per tornar-ne, i després travessar el país per anar a casa, a dormir. I als nens, esgotats, ja no els podiem més. Finalment vam renunciar-hi, i en vam fer prou, i molt, amb una petita passejadeta pels caminets de foravila amb els amics de Pobleta, aturant-nos a cada noguera per exprimir-li les últimes nous, saccejant-la com si fóssim els óssos que no hem vist enlloc, flairant i descobrint plantes aromàtiques (quantes n'hi ha, al Pallars!), collint menuts fruits de bosc per fer improbables melmelades experimentals, perseguint someretes i saltamartins, imaginant la història rere cada cagalló del camí -de fagina, de guineu, de cabirol....-, i veient -o volent veure- ocells rapinyaires a la llunyania, petits punts al cel.

Small is beautiful! Tot i que l'endemà, els amics naturalistes del Pallars m'informen que, allà on ens esperaven, a la vall perduda al marge esquerre de la Noguera, aquell matí s'hi van congregar ni més ni menys que vuit impressionants trencalossos alhora. Una imatge digna d'una portada del National Geographic. Que haurà d'esperar.