Una agulla en un mar

Diuen que l’agulla en el paller fa de mal trobar: imagineu-vos la dificultat de trobar-ne una al mar! Però si vius la platja com alguna cosa més que “aigua, sol i sorra”, pots tenir la fortuna de topar amb una agulleta. Cal un mínim equipament i certa audàcia, sí, perquè la sort acompanyi: ulleres i tub, mirada atenta, curiositat incansable i poca mandra per estar en remull. I saber que una agulleta és una agulleta: reconèixer en aquell aparent branquilló, aquella mena de bri d’alga seca mig endut pel corrent, un peixet viu i fascinant, parent proper dels mítics cavallets de mar. Com una versió filiforme del simpàtic hipocamp. La nostra filla gran –set anys- la va trobar en una raconada d’aigües netes, de roca i sorra, a tres pams de fondària, no més. Bravo! El cap encara a l’aigua, les ulleres sota la superfície, la mirada fixada al fons, cridava alguna cosa a través del tub, tot aixecant la mà. “Pmrtmm-mm mn pmt m mlgm!”, anava cridant. Ningú no l’entenia, fins que es va arriscar a perdre de vista el petit tresor i va treure el cap de l’aigua dos segons: “Porteu-me un pot o algu!”.

A casa ja estem avesats a urgències naturalistes subaquàtiques –un nudibranqui, una estrella, una gambeta, alguna curculla, un...-, així que el recipient d’emergència no va trigar a arribar. I amb aquell precari got de plàstic la nostra petita comandanta Cousteau va capturar l’agulleta. Sessió de fotos (cassuml’olla! no havíem dut la càmera bona!), germans i cosins xalant amb la troballa, anònims veïns de tovallola que s’acosten a mirar la criatureta meravellosa –l’agulleta, vull dir-, i cap a l’aigua de nou, entre les cametes i els peuets d’uns i altres. Quina sort!