Petita paràbola de la pluja i els capgrossos

Dimecres de la setmana passada, abans del petit diluvi universal que ens ha tocat viure aquesta, vam anar a la tarda a passejar pels camps propers a casa. En un petit fondal entre dos sembrats vam localitzar una taca d’aigua fangosa (foto esquerra) plena a vessar de capgrossos. La troballa ens va agafar desarmats –sense salabrets ni pots, s’entén-, i vam deixar la idea d’agafar-ne uns quants per més endavant. Tres dies després, dissabte passat, vam tornar-hi i ens vam quedar amb un pam de nas: en 72 hores la basseta plena de capgrossos s’havia eixugat i s’havia convertit en un fangar mig sec (foto dreta). Quina decepció! De capgrossos... ni rastre. Ni rastre?

No! A sota el camí mateix, en el fang encara un xic humit que quedava arrecerat a l’ombra de la canal de desguaç del camp, resistia una capa llefiscosa de centenars de capgrossos moribunds. De seguida vam posar en marxa l’operació de salvament: en un pou proper vaig trobar l’aigua per omplir el nostre pot, i estirats sobre el camí, amb mig cos caps per avall mirant dins la canal a sota nostre, vam agafar amb el salabret la massa fangosa de capgrossos agonitzants. Va ser posar-la a dins el pot i veure com en l’aigua bruta com colacao d’esmorzar, els capgrossos negres revivien com per art de màgia. Van ser uns moments d’eufòria, com si haguéssim creat vida del no res, d’un fang primigeni, ens sentíem petits Déus (bé, jo si més no).

Per mi, a més, la cosa tenia l’avantatge de rentar-me la consciència: els capgrossos són larves de granotes i gripaus, espècies protegides que per tant, legalment, no es poden agafar de la natura. Tots ho hem fet de petits, certament, i agafar-ne mitja dotzena d’entre uns quants centenars, com jo tenia previst fer, em sembla una il·legalitat molt poc sacrilègica... Però tenir l’ocasió de salvar-ne in extremis una quantitat tan gran et dóna un plus de legitimitat que, no per igualment “il·legal”, deixa de ser recomfortant. Un cop a casa els vam posar temporalment en un petit aquari –d’on vam desallotjar per les males el cranc americà que encara guardàvem de la setmana anterior-, i va començar la recerca, entre parents i amics, d’un aquari ben gros on poder-los mantenir fins que els creixin les potes i esdevinguin granotes (o seran gripaus?). A mi em sembla que seran tòtils, però ja us ho explicaré, tot plegat. Siguin el que siguin, el cas és que la tarda d’aquell mateix dissabte vam anar a berenar a casa uns amics i una pluja fina ens va sorprendre durant el camí de tornada. Una pluja que ha durat, de forma gairebé continuada, fins fa un parell de dies. De ben segur que aquella bassa seca d’on vam salvar els nostres capgrossos moribunds s’ha tornat a omplir –deu ser plena a vessar, a hores d’ara-. Nosaltres, és clar, no podíem saber-ho quan els vam treure del fang per salvar-los. La pregunta és: els capgrossos ho sabien que en unes poques hores la pluja els hauria portat la líquida salvació? O tenien la mort tan a la vora que vam ser nosaltres, els seus salvadors? Em quedo amb la segona opció, que em fa sentir millor. Però prenc nota de la lliçó: correm el risc d’equivocar-nos si ens creiem massa importants, perquè al cap i a la fi, la natura acaba tenint l’última paraula.