Comencem malament

Volia dedicar el primer post a les nostres gallines, una colla heterogènia i multicolor que fa vida al pati de casa. Però aquest matí, mentre esmorzàvem, hem descobert horroritzats –bé, jo tampoc no gaire- que algú havia magrejat un parell de peres de la fruitera (o fruiter :

enteneu-me, el recipient on dipositem la fruita –com es diu en català “frutero”?). Tal com mostra la fotografia, les peres tenien signes inequívocs d’haver estat rosegades per algú amb gran capacitat de rosegar: és a dir, per un rosegador. Vaja, per un ratolí o, en el pitjor dels casos, per una rateta. Descartem del tot l’opció rata, amb tota la càrrega negativa del terme sense diminutiu. Més que res per mantenir un mínim de pax familiare i perquè preferim pensar que la trapelleria ha estat obra d’un simpàtic ratolinet, que ben comprensiblement s’ha ficat dins de casa fugint dels rigors hivernals del camp exterior. Al cap i a la fi, vivim al camp, no? Sigui com sigui, la meva dona insisteix a subratllar que, en el cas que decideixi parlar del tema al blog, he de deixar clar que casa nostra potser ha rebut la visita inesperada i inoportuna d’un ratolinet de camp, però això no treu que sigui una casa neta. Molt neta. En dono fe. La qüestió és que el tema ens ha ocupat una estona de debat, sobre l’estratègia a seguir, la resposta a donar i la dimensió de la guerra preventiva que haurem d’emprendre contra l’intrús. Això, i la febre del nostre fill gran, ha fet que se’ns tirés a sobre el temps i l’anada a l’escola de la petita s’hagi precipitat, sense un minut de fer la visita infantil matinal a les gallines amb la que volia obrir el blog avui. Ara que ja hem decidit que a la guerra hi anem, ens cal preparar l’ofensiva. Descartada la guerra química –amb nens petits pel mig és poc menys que irresponsable escampar verí per casa-, i de moment també l’artilleria pesada –diversos models de rateres que tenim en algun racó de casa, d’aquelles amb formatge com a esquer i fractura cranial com a premi-, d’entada optarem per capturar viu l’enemic. O intentar-ho. Així, cas de tenir èxit, tindrem almenys l’ocasió que els nens –i els adults que ho desigin- puguin conèixer de prop el nostre polissó, i després ja decidirem què en fem. Us mantindré informats. I si de cas algú llegeix aquest blog i se li acut suggerir un gat com a solució, que sàpiga que a casa els minins no ens entusiasmen i tenir-ne no és una opció que contemplem.