La crema
Vinc de família rugosa. Què voleu que us digui! A tocar dels 47 els meus ulls tenen més raigs que el sol d’estiu a migdia.
De canes, en llueixo poques, però els meus fills s’encarreguen prou de recordar-me que, per la part del darrera, se'n veuen unes quantes.
Em vaig comprar una crema que deia que en quinze dies desapareixerien les arrugues de la cara. Al cotxe, les ulleres de sol per no fer ganyotes, però el copilot preadolescent, el que em belluga el sota braç per recordar-me que em penja, també es fa càrrec del recompte de les línies que fan relleu en el contorn de la meva mirada, i no marxen.
Quinze dies deia la capsa. Al principi em deia a mi mateixa que devia haver comptat malament les dues setmanes, una mena d’autoengany que em va funcionar gairebé tres mesos. Ara sóc realista, aquesta crema no em funciona, i ho dic asseguda davant la mare, que a tocar els 90 em somriu i em diu -et mantens molt jove- mentre em passa un dit per damunt la meva mà estesa (mai ha estat gaire observadora).
Se m’escapa una rialla, el seu rostre delata el pas dels anys i d’una vida gens fàcil. La seva veu sona gastada i els seus ulls, petits ja no volen veure-hi gaire.
-això és perquè em mires amb amor- li dic.
-això és perquè et miro amb el cor.
Em mata.
Corro a l’armari i llenço la crema de cara. Em planto davant el mirall i accepto que els anys no passen de puntetes.
Mirar-me amb amor les arrugues, les canes, el sota braç, les lloses passades.
Al cap i a la fi què són, sinó el mapa del camí recorregut fins ara?
