Fatres mesos vint-i-un diesque sóc mare. Durant aquest períodetanintens, gratificant i cansat, he sentit més vegades de les que m’hagués agradat que el meu fill em pren el pèl i que l’he d’ensenyar a portar-se millor. Us poso en situació: Vaig passejant pel carrer amb el nen al cotxet i tot de cop es posa a plorar. La meva resposta és agafar-lo a coll. No penso, només actuo. Aquest acte tan natural i mecànic porta a comentaris com: s’està sortint amb la seva; si l’agafes sempre que plora el mal acostumaràs; et sortirà un nenmimat; l’has de deixar plorar; jali passarà; no et preocupis que s’acabarà cansant i s’adormirà; si comences a cedir tan aviat, ja veuràs quan sigui gran; s’ha d’aprendre a calmar sol (aquest últim m’esgarrifa).Un bebè de tan curta edat NO té la capacitat cognitiva d’elaborar raonaments molt sofisticats. Rere el plor, no hi ha un pla maquiavèl·lic, sinó una necessitata la qualcal donar resposta. Des del dia que va néixer, el meu fill va decidir que volia estar en braços d’una persona que estiguésen peu. Ell és mogut, un nen molt actiu que s’està assegut a la falda, estirat a la manta de jocs o al balancí poca estona. Nosaltres ens vam prendre aquesta característica del nen com a quelcom positiu, però es veu que no ho és: l’hem d’ensenyar a estar-se quiet més estona; no podem estar a munt i a vall tot el dia; hem de poder estar asseguts amb el nen relaxat durant més temps; ha d’aprendre a estar més quiet.Entenc que el que em volen dir és que el meu fill ha d’aprendre a no molestar.Ens hem parat mai a pensar, que de manera general, els nens que millor es porten són els que menys “molesten”? Els bebès ploren, busquen moviment, exigeixen atenció, volen braços, no solen dormir moltes hores seguides, necessiten el pit per calmar-se, i demanen moltes altres coses; però hem de recordar el que NO saben fer és prendre el pèl, d’això s’encarrega la lactància materna. Arantxa Ribot Horas
Pedagoga, investigadora i educadora emocional
