Quan m'ha dit "Fes repòs" he estat a punt de riure. Riure per no plorar. Que faci repòs. Juas! Quan? La seguretat social et paga un cap de setmana fora de casa? Una ONG se'n duu els nens 48 hores seguides? Estira't i posa el peu fent un angle de 90 graus. M'envena el peu i m'imagino escarxofada al sofà. Còmode. Amb coixins i manta. Una tauleta amb menjar i una altra amb el portàtil carregat de sèries. 10 passes fins al lavabo i 30 per obrir la nevera. Becaina després d'esmorzar, a mig matí, migdiada després de dinar, una altra cap al vespre... Res a fer. Zero peticions. Cap "Mama agafa'm en braços", "Ajuda'm" o "Mama pa! Mama aigua!". Res. Tot el temps del món només per mi. Ni família, ni amics, ni compromisos, ni obligacions. Aterro. Sobrecàrrega del lligament interior bla bla bla. Si passés per un escàner de sobrecàrregues es dispararien totes les alarmes: sobrecàrrega de lligaments, sobrecàrrega muscular, sobrecàrrega de gestió, sobrecàrrega de son interromput, sobrecàrrega mental... SO-BRE-CAR-RE-GA-DA!!! Vaig a mirar fotos dels nens que sempre em fan somriure.
1 min
