Quan el nen creixia a la panxa m'estava 3 hores diàries fent ràdio. 3 hores, 5 dies durant 8 mesos, amb una desena de veus diàries entre l'equip, col·laboradors, convidats i trucades fan unes 48.000 veus. Tot això a banda del que vivíem la resta del dia. Sempre sentia un Com ha crescut!, És el primer?, I com es diu?, Puc tocar?, Apa, quina panxota!!! Es va acostumar a seguir el ritme de les sintonies, a explicar el que estava passant, a preguntar i a escoltar... tot un màster de comunicació accelerat. I li va treure suc. Ara qualsevol excusa és bona per ballar i ho explica tot: - Pipo (xumet) no! Llet sí! - Mira, un cotxe. - Gos! Noi por. - Escolta! Música. - Noi balla. - Olga, vine! - Mama, vinc! - No puc... - Bravo! - Noi gran, caca gran. - Cau! Patapam! Ui, ui, ui... Monopolitza els micros de joguina: - No, tu no! Noi sí. Bla, bla, bla... Fins i tot quan vol que l'amanyagui: - Bebè. Gugu, gaga... Gairebé mai calla, però quan passa, la nena ens ho fa notar: - Quin silenci! Què ha passat?
1 min
