‘Tristes armes si no són les paraules’ (Miguel Hernández)
En Martí observa una de les imatges exposades del projecte ‘Buscant Refugi’ de Samuel Aranda i Maria Jou a Santa Coloma de Gramenet.
- Papa, per què han enganxat aquestes fotos aquí?
- Són imatges de persones que intenten fugir de la guerra que hi ha a les seves ciutats i les han enganxat perquè la gent conegui que hi ha moltes persones que estan patint i necessiten ajuda.
En Martí, en silenci, no aparta la mirada de la figura. El pare li pregunta:
- Que et semblen a tu? Què hi veus?
- Tots fan cara de tristos. Per què hi ha guerres a les seves ciutats?
- Doncs perquè ja fa uns anys, molta gent estava descontenta per com vivien i es van manifestar per demanar llibertat i uns drets, i al president d’aquella ciutat no li va agradar que la gent es queixés i va utilitzar la violència per controlar tota aquesta gent. Recordes que vam veure per la tele una ciutat destruïda per les bombes i que tothom volia marxar d’allà? Doncs poden ser aquestes persones que hi veus.
- I marxen perquè no tenen menjar, ni casa, ni res?
- Així és, fill meu.
- I al Nadal tampoc menjaran ni tindran regals?
- No, segurament continuaran sense tenir res.
- I per què en comptes d’enganxar les seves fotos no els portem aquí i els ajudem?
El pare mira al fill intentant buscar la resposta adequada.
- Doncs perquè els presidents dels governs no fan gaire per ajudar-los.
- I són ells els que manen, no?
- Així és...
- Però si som molta més gent que volem ajudar-los, els podem ajudar sense ells.
- No és tan fàcil...
- Però si la gent està morint, no té casa ni menjar i nosaltres els podem ajudar i no els ajudem...som males persones? Als que manen els hi agrada que la gent mori de gana i de fred? I si anem a buscar-los nosaltres? I si fem una manifestació? I si...
Pare i fill s’allunyen; les figures segueixen exposades i els refugiats continuen morint. Ja ho va dir Maria Montessori: Si l’ajuda i la salvació han d’arribar, només pot ser a través dels nens.
