El Cer-Bell

David Bueno

Per què no recordem res abans dels tres anys? I si no recordem res, de què serveixen les activitats que fem amb els més menuts?

Zoom

Penseu un moment en el record més antic que tingueu; en un record que sigui vostre, no en alguna cosa que us hagin explicat que vau fer o que us va passar quan éreu petits. Els meus primers records són de l’escola on anava, quan tenia tres anys. Recordo, per exemple, que m’agradava anar-hi, però que cada dia, abans d’anar al pati, ens feien repassar amb el dit una lletra gravada en una cartolina, cadascú una de diferent, i això em neguitejava. Havíem de reproduir els traços que es fan per escriure-la, al mateix temps que repetíem el seu nom. No recordo quanta estona ho fèiem, però a mi em semblava molta –els records, com més llunyans són, més distorsionats acostumen a ser–. Sí recordo, en canvi, que quan arribava el moment d’anar al pati, la professora ens preguntava el nom de la lletra que teníem i que li ensenyéssim com la repassàvem amb el dit. Els que no ho feien bé es quedaven una estona més a classe i perdien uns minuts d’esbarjo. Molt probablement, els vostres records més antics siguin també d’una època similar, cap els tres o quatre anys. Per què no recordem res dels que ens succeeix abans dels tres anys?

On resideix la memòria?

Quan naixem, les neurones del nostre cervell ja han establert un sofisticada xarxa de connexions, que fan possible el funcionament bàsic del cervell i ens permeten satisfer els instints més primaris per a la nostra supervivència, com menjar, queixar-nos si no estem bé i dormir. I també ser curiosos i tenir capacitat d’aprendre coses noves. Els records, però, es basteixen sobre connexions específiques entre zones distants del cervell, i per emmagatzemar-los cal que hagin madurat algunes àrees concretes, com l’anomenat hipocamp, que és l’encarregat de gestionar la memòria. Tot això va madurant progressivament, però no és fins els 3 anys que cap d’aquestes àrees o connexions és prou madura, i per aquest motiu ens és impossible recordar res anterior. Senzillament, el cervell no estava prou madur com per fixar els records de les nostres experiències.

Si no recordem res anterior als tres anys, potser podríem pensar que les activitats que fem amb els més menuts són innecessàries. O just al contrari: com algunes tendències pedagògiques han proposat, potser el que convé és estimular i fins i tot hiperestimular el cervell dels més menuts per fer que maduri abans, i així poder començar tant aviat com sigui possible l’època dels “grans aprenentatges”. Els estudis que s’han fet sobre la formació i maduració del cervell indiquen que cap d’aquestes dues opcions és correcta.

El cervell és un òrgan extremadament plàstic, i moltes de les connexions es van formant en resposta als estímuls ambientals. Tanmateix, per molts estímuls que proporcionem, el cervell en el seu conjunt no madurarà abans, perquè la seva maduració depèn de programes genètics prefixats. Cada àrea del cervell, com l’hipocamp, madura al seu temps, quan li toca, i per molt que hiperestimulem el cervell no ho podrem accelerar, si més no de manera significativa. I com veurem d’aquí a poc, la hiperestimulació té altres efectes que són clarament negatius.

Què passa durant els tres primers anys de vida?

Durant el primer any, l’infant és capaç de captar ja l’ambient que l’envolta, de diferenciar estímuls lingüístics i de desenvolupar una comunicació eminentment emocional –no verbal–, amb somriures, demostracions d’afecte, mirades de sorpresa, cara d’enuig, plor, sons poc articulats de contingut emotiu... Aquesta comunicació és en part instintiva i en part apresa, per imitació dels adults. El segon any ja manifesta comportaments socials més complexes i desenvolupa el llenguatge verbal, que utilitza amb un significat literal. Finalment, durant el tercer any es consolidaran les estructures gramaticals i sintàctiques del llenguatge, la qual cosa li permet aprendre com dotar-lo de significats figurats i com utilitzar-lo per “manipular” els altres –el llenguatge com a eina d’interacció social–.

Entre els 0 i els 3 anys s’estableixen un gran nombre de connexions entre neurones properes del cervell, especialment a l’escorçacerebral, la capa més externa d’aquest òrgan, que és on es generen els pensaments més reflexius, creatius i crítics. L’escorça també exerceix un paper clau en lamemòria, l'atenció, la percepció de laconsciència, elpensamenti la parla. La formació d’aquestes connexions, però, no implica una maduració d’aquestes capacitats cognitives; això s’esdevindrà més tard –en parlaré en altres posts–. Aquestes connexions permeten que els infants adquireixin una gran quantitat d’informació sobre el seu entorn més immediat, que l’absorbeixin com si fossin esponges, però de manera indiscriminada, no sistemàtica. Per molt que intentem ensenyar-los coses de manera sistemàtica, el seu cervell les anirà incorporant de manera indiscriminada, perquè no està prou madur per assimilar les sistematitzacions. És una informació que, a més, no recordaran de manera explícita, però que de manera preconscient utilitzaran durant tota la seva vida per modular els seus comportaments. És una informació vital per a la seva adaptació al medi natural, social i cultural on viuen.

També comencen a madurar altres estructures del cervell, com l’anomenat sistema límbic, que gestiona les respostes fisiològiques davant les emocions, i que també està implicat en la memòria i la conducte –en un altre post parlaré del paper crucial de les emocions sobre l’aprenentatge i la memòria–; i les vies somatosensorials, que produeixen les sensacions tàctils, tèrmiques, del dolor (nociceptives), de l’estat i la posició del propi cos (proprioceptives) i dels moviments corporals (cinestèsiques).

Quin sentit té aquesta etapa d’aprenentatges que no recordarem, i com la podem aprofitar?

És, en definitiva, l’època de descobrir el propi cos, però no de qualsevol manera sinó en relació a l’entorn, segons les seves vivències diàries, que aniran modelant les connexions de l’escorça cerebral. Per aquest motiu, un dels instints bàsics en aquesta etapa de la vida és la curiositat. Els infants tenen curiositat per tot: per tocar, olorar, tastar, manipular, imitar... És l’època d’adaptar-se a l’entorn, d’aprendre de manera preconscient què hi trobarà, i com pot manipular tot allò que hi trobi, incloses les altres persones (els comportaments socials).

Des d’un punt de vista evolutiu, en aquesta època els nens aprenen a adaptar-se a l’entorn, per a sobreviure-hi. És important, doncs, deixar que hi interaccionin, vetllant únicament perquè no prenguin mal. Però han de tocar-ho tot, olorar-ho tot, manipular-ho tot. Se’ls han d’oferir, doncs, ambients rics en estímuls, no només físics sinó també emocionals i socials. Han d’aprendre preconscientment què són les emocions, que ells en tenen i els altres també. Recordem que en aquestes edats tant els centres somatosensorials com també els emocionals estan en ple procés de desenvolupament. Ambients rics sí, però, atenció, no pas hiperestimulants. Per fixar tots aquests paràmetres en la seva estructura, al cervell li cal estar relaxat, no estressat, i ha de disposar de descans. L’estrès dificulta el funcionament normal de les connexions neuronals, i és durant el descans que aquestes s’acaben fixant.

Cada infant, cada cervell, té el seu ritme. No convé intentar frenar-lo o accelerar-lo. El desenvolupament congnitiu posterior depèn absolutament d’aquest període d’adaptació a l’entorn, d’autoaprenentatge del propi cos i de la seva relació amb allò que l’envolta. Aquí es forgen els nens segurs i els insegurs; els curiosos i els temerosos; els sociables i els tímids, ... Òbviament, tots aquests trets de comportament es veuen més o menys afavorits per la constitució genètica de cadascú, pel nostre programari bàsic (s’han identificat gens que promouen en major o menor grau la curiositat, la por, la sociabilitat, etc.), però l’ambient que els oferim, i les possibilitats que els donem de gaudir-ne i assimilar-lo, els modulen enormement, potenciant-los o mutilant-los. Quan els meus fills eren petits i els duia al parc, en més d’una ocasió havia vist pares que no deixaven que els seus fills baixessin del cotxet perquè no s’embrutessin o no prenguessin mal. També n’he vist que no els deixaven manipular pals, pedres o pinyes quan surten a la natura, o que els van dient que “no” a tot, per sistema. Aquestes són les maneres més efectives de fer minvar el seu procés d’adaptació a l’entorn i la seva curiositat innata, perquè influiran en l’estructura física del seu cervell, en les connexions que s’estableixin, que portaran amb elles tota la vida.

A nivell educatiu, les conclusions que aporten els estudis neurocientífics són clares: els ambients han de ser dinàmics i estimulants, diversos i novedosos, però no sobreestimulants. Han de predominar les sensacions, amb els jocs, la música, els sentits, la participació i les experiències de la vida diària, de la manera més integrada possible. I tot en un entorn emocional, social i familiar estable, sense presses, sense traumes, que eviti l’estrès de qualsevol tipus. Ja hi haurà temps per aprendre també aquestes altres coses, quan el cervell sigui prou madur i ho permeti, perquè també formen part de la nostra vida.

El proper post: Les mares i els pares influïm clarament en el desenvolupament cerebral dels nostres fills, a través de l’ambient que els oferim. Com afecte, però, la maternitat el cervell de les mares –i dels pares–?