Parcs infantils PER A TOTS I TOTES!!!

Avui mateix, apareix publicat que, per fi el Bruno quan vagi al parc es trobarà amb un gronxador adaptat a les seves necessitats especials (té paràlisi cerebral).

Això és genial, tan per a ell, com per la resta de nens i nenes del barri que tinguin alguna dificultat com la seva i fins i tot pels més petits (que també els anirà bé gronxar-se lligats). Bravo, piquem de mans i ho celebrem.

Però des d’aquí voldria destacar: ha estat fàcil? No. I si no, que li preguntin a la seva mare, que porta més de dos anys recollint signatures perquè l’Ajuntament de Barcelona inclogui aquest tipus de gronxadors en els seus espais lúdics.

I no us penseu, que no són res de l’altra món: són rígids, amb respatller i unes cintes (o barres) que permeten subjectar el nen o nena…ja us dic, una cosa ni gens aparatosa ni espectacular. On també hi poden seure la resta d’infants sense problemes.

Davant d’això jo em pregunto: tan difícil és pensar els parcs per a tots els nens i nenes? Quan dic tots vull dir els que aguanten l’esquena dreta i els que no…perquè a tots els encanta gronxar-se!!!

A mi, em sembla greu que hagin de ser les mares i pares que, amb la feinada que tenen, a sobre, hagin de dedicar-se a fer instàncies, reunions, recollir signatures…per a suggerir a una administració que es recordin dels “altres” nens.

I això és així fins al punt que cada vegada que en un municipi o ciutat n’instal·len un, les mares i pares fan córrer la veu, s’avisen, es truquen, ho publiquen a les xarxes…”n’han posat un aquí”, “n’han posat un altre allà”…en soc testimoni.

Doncs no, no hauria de ser així. No hauria de ser extraordinari que en els parcs hi haguessin gronxadors en els que hi puguin pujar els nens amb paràlisi cerebral. Hauria de ser així des del principi, quan els construeixen o replantegen, de manera automàtica.

N’hi hauria d’haver com a mínim un a cada parc i punt. Per si de cas, per allà hi passa un nen amb paràlisi cerebral i li ve de gust gronxar-se.

I no haurien de ser els pares ni les mares els qui s’hi hagin de barallar perquè hi siguin, això tampoc no és de calaix.