Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 32: Aquest cap de setmana he estat sola!!!!

Zoom

Aquest cap de setmana he estat sola. L’home m’ha marxat lluny i els nens se’ls han emportat d’excursió una colla de post-adolescents encamisats. Ai!

El cas és que disposo de 48h per fer la meva santa voluntat i coi, així de cop, no es veu tan fàcil. D’entrada intento picar alt i m’organitzo un sarau nocturn per allò de “oju,que torno a pista”. Però glups, l’amiga estupenda i soltera que m’he buscat, va i em pregunta subtilment si no hi puc enredar algú més. Com???!!! Que no en té prou amb mi? Però es veu que no. I tot d’una recordo que jo a les nits sóc d’aquelles a les que els agafa son. Casumtot. Amb la il·lusió que em feia unfever night. Però no desesperem, sóc dona de dia i després d’haver preparat en un temps rècord 3 dinars, 2 sopars, 2 esmorzars i 2 berenars, em planto a les 9:30h del matí amb la feina feta disposada a llegir el diari en un bar.

I coi si el llegeixo. Dos cops! Del darrera al davant i del davant al darrere; i per primera vegada en molt de temps deixo de veure el món en titulars i m’aturo en una pàgina últimament desconeguda: la cartellera. Ooohh!!! Si em punxen no em treuen sang. I no només per la cosa del cine sinó perquè quan arribo a casa tot està impecable, exactament com ho he deixat.

A partir d’aquí tot esdevé confús: dinar amb amiga, una mica de vermut, xerrar una estona, més vermut, provar a veure de què va allò amb el que juguen els nens a la pantalleta, caram com enganxa, corre que comença la pel·lícula, una copeta de vi, ningú al sofà, va un capítol... I l’endemà t’aixeques amb un únic pensament. Fins a quina hora puc dormir si no em desperta ningú?

Obrir els ulls i llegir és el que imagino deuen fer els Déus de l’Olimp, i com que avui jo no sóc menys, obro el llibre de la Munro i acabo petant amb Punset.“la gente, en este siglo XXl, ya no ejecuta sus tareas de una en una”, diu.I ves per on descobreixo que el que pensava seria un cap de setmana dedicat a enyorar i somicar, s’ha convertit en el que ell denomina moment de consciència plena. Consciència plena en mi, és clar. Que a part de mare i esposa (sense papers) també sóc jo. I quan servidora i jo ens quedem a soles, ens hi sabem estar.

I això és bo. Perquè els nens sé que me’ls tornen però tard o d’hora també marxaran, i saber que una està a gust amb si mateixa dóna certa confiança. Què voleu, la vida l’anem omplint d’allò que arrepleguem però al capdavall, el que ens queda som nosaltres. Una miqueta de consciència plena és potser el que ens cal per agafar forces. Això i aquella distància amb la que de sobte ens podem mirar l’enrenou en el que estem enmerdats. Si aleshores decidim que volem tornar-hi podrem respirar tanquils. De moment, l’hem encertat.

Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com