Fem plegats el camí del dol - El novè pas

Aconseguir embaràs no és fàcil. Totes creiem que ho aconseguirem de seguida, que serà posar-s'hi i PAM, embaràs al canto. I no.

Avui coneixem l'Elna i la seva mare valenta i guerrera.

Feia més d’un any que la S i el seu company anaven darrera de l’esperat positiu de la prova d’embaràs. Per fi, a finals de maig, van tenir un positiu entre les mans. Com podeu imaginar, màxima il·lusió i ràpida trucada a la llevadora per avisar-la que no calia que els derivés per iniciar proves d’una possible infertilitat.

La nostra valenta i el company no sabien si fer-ho públic o no... A totes ens ha passat, oi? Decidim una cosa, després canviem d'opinió, ens pot l'emoció i l'alegria de la notícia que donarem...

Primer van decidir esperar a fer la primera ecografia, la de les 12 setmanes. Amb tot, no van resistir la temptació de dir-ho a la família. Amb la seguretat de que les ecos prèvies havien sortit bé, van comunicar la bona nova al cercle familiar. Per què no??

S'apropava el dia de l'ecografia de la setmana 12, un dilluns d'agost. 2 dies abans tenien un sopar amb la seva colla. Com és ben normal, i al faltar només 2 dies per a l'eco de les 12 setmanes, van acabar donant la notícia.

Malauradament, mai es van imaginar les paraules que sentirien 2 dies següent. "El “no hi ha batec, ho sento” encara, després de 2 anys, a vegades encara ressona. Vaig haver d’anar 4 cops a ginecologia de l’hospital, per expulsar-lo i després per controlar que realment havia quedat “neta”."

El calvari, com diu la S, és llarg i dur. Preguntes i més preguntes que totes i tots els que hem passat per aquesta situació ens hem fet, indignats: "per què ningú m’havia avisat que això podia passar?" No se’n parla gaire, però hi ha un percentatge molt alt d'avortaments durant el primer trimestre. "Per què nosaltres hem de ser part d’aquest al percentatge?"

Llavors apareix la ràbia. El cabreig monumental, recordeu que n'havíem parlat en una altra entrada? La S diu "vaig passar setmanes com enfadada amb el món, fins al punt que setmanes més tard uns amics ens van dir que estàven embarassats i se’m va posar fatal... em va caldre molta ajuda per gestionar tot el que estava sentint".

I després escoltar el que els entorns ens diuen. Que ho fan amb bona fe, però hi ha frases i comentaris que no ajuden, sino que ens enfonsen encara més. La S i el seu company van escoltar frases com: "ja us tornareu a quedar, sou joves, és perquè no havia de ser, li passa a molta gent".

Frases que, com he dit alguna vegada, millor no ens digueu. Per dir-nos frases que se'ns claven al cor, millor abraceu-nos, doneu-nos la mà.

Mesos després va venir un nou embaràs, el de l’Elna. Com sol passar en els embarassos Arc de Sant Martí, va ser un patir. Entrava a cada eco amb molta por. "I aquesta por no em va deixar viure plenament l’embaràs com crec que es mereixia".

La S fa una reflexió molt encertada: "el segon embaràs no va apaivagar tot el que vam passar amb el primer, però el primer va condicionar el segon".