I va arribar el meu arc de Sant Martí
No menteixo si dic que no trobo les paraules per escriure el que porto dins.
No exagero si dic que tinc tal daltabaix al cor i al cos que no sé ni què sento.
No és invent dir-vos que porto, des del 19 de setembre a les 15.56h, dormint poc, menjant menys però amb una energia desbordant.
Estic pletòrica, feliç, plena d’un amor que no imaginava que portava dins. La por ha marxat. La por m’havia tingut dominada durant els darrers 9 mesos.
Viure un embaràs arc de Sant Martí no és plaent: arrossegues els dies pel calendari entre el pànic a que passi alguna cosa i la culpa per estimar el germanet o germaneta del nadó estel.
Ara, la por que em paralitzava ha passat.
Reconec que, de vegades, la culpa treu el cap.
Gràcies a la Natàlia i tota la feina feta al grup de dol Bressols durant el darrer any ara sé que:
- el sentiment de culpa inicial és normal
- el sentiment de culpa s’anirà allunyant
- estimar la Bruna no és oblidar en Ponç
- estimar la Bruna és honrar en Ponç
- sentir-me feliç no és dolent
L’esperança, la felicitat, la tornada a una relativa pau, poder tornar a respirar, plorar de felicitat barrejada amb pena, i no només de pena...
Tots i totes estem al mateix camí. L’inici és dur, molt dur. Però, lentament, anem agafant fons i fent passes més llargues. Poc a poc, recuperem forces i retrobem l’amor perdut i l’esperança amagada en els llocs més insospitats.
Només ens cal temps.
Gràcies Ponç per portar de la maneta la teva germana petita, per acompanyar la Bruna amb tanta cura.