Iñaki Rikarte: “La vida és capicua i ens tornem nens de manera cruel, però la canalla no ho sap això”

LleidaLa companyia lleidatana de teatre familiar Zum-Zum Teatre fa un salt mortal, s’allunya del que ha fet fins ara i els propers dies 23 i 24 de juliol estrenarà al Mercat de les Flors, a la sala Pina Bausch, l’espectacle Zum-Zum Teatre PolzetPulgarcitoAndré i DorinePolzet

El tòpic diu que els avis poden arribar a comportar-se com nens. Només cal fer una visita, molt recomanable, a una residència de gent gran per comprovar que, amb matisos, l’afirmació no va desencaminada. Polzet, un conte infantil de Charles Perrault que, analitzat amb profunditat, és un veritable malson, parla d’abandonament, de pobresa, de coratge, de lideratge…Polzet Aquest conte va ser el punt de partida que van donar a Rikarte per idear un espectacle familiar per a la companyia basca Teatro Paraíso. “L’encàrrec va ser per a un actor i un músic –explica el director- però jo sóc molt tradicional, ja venia de dirigir un monòleg i tenia pànic a fer-ne un altre. El millor del teatre són les escenes en que hi ha dos personatges i, per tant, hi ha conflicte. Hi passa alguna cosa”.

El següent obstacle a superar era com introduir el personatge de Polzet. Rikarte ho explica: “Tenia dos actors, un d’ells ja superava els 50 i no m’imaginava a una persona gran fent de Polzet, que és un nen. No m’encaixava.” Aleshores el director va recórrer al concepte fonamental del conte, que és l’abandonament i el context històric i social en el qual va ser escrit. La idea anava prenent forma: “En l’època en que Perrault va escriure el conte la importància dels nens era ínfima, tothom tenia molts fills –diu Rikarte-, en canvi ara, són els ancians els que estan infravalorats, no són importants per a la nostra societat. A partir d’aquest plantejament i estirant el fil vaig arribar a la conclusió que potser els ancians son com el Polzet i que el fet d’abandonar-lo, com en el conte l’abandonen els seus pares, a ell i als seus germans al bosc, té a veure amb el conflicte social de com tenim cura dels ancians, sobre què n’hem de fer, si tenir-los a casa amb gent que en tingui cura o en llocs especialitzats. Aquest és un tema moralment complex, que no hem acabat de resoldre. Fins fa poc, se’ls tenia a casa, però això ha canviat”. A partir d’aquest plantejament, d’aquest paral·lelisme infantesa-senectut, en que apareix un tema amb molt de suc –Rikarte, juganer, assenyala que té “mucha miga”-, el dramaturg i director va començar a estirar del fil.

“Si hi ha bones idees, el públic perdona molt”

La demència senil, en ocasions, afecta la memòria a curt termini, però en canvi hi ha casos en que els qui la pateixen poden no recordar qui ets però en canvi et sorprenen i reciten amb exactitud poemes o canten cançons de la infantesa. Sobre aquesta paradoxa, el director va començar a construir la idea de que potser l’ancià protagonista de l’obra podria saber la història de Polzet i era l’excusa perfecta per introduir el conte al text. L’home gran protagonista es taca el pijama mentre sopa, se l’ha de canviar, però es resisteix a fer-ho com un nen, desafiant l’autoritat, la mateixa que anys enrere havia residit en la seva persona i que ara residia en la figura del seu fill, l’altre protagonista de la història. Com els nens quan es fa volar un avió imaginari per fer-los menjar o es recorre a una ficció per desviar l’atenció d’un punt de conflicte i avançar, talment passa en aquesta funció. El director basc reconeix que va topar amb una bona idea i que això és un avantatge enorme: “Les bones idees no es tenen gaire sovint, però quan apareixen, ja tens molt de guanyat. El públic, si hi ha bones idees, perdona molt. És capaç de veure més enllà i en una funció que potser ha estat regular, aplaudeix aquest plus. En espectacles o idees no tan brillants o efectives perdona menys i l’espectacle ha d’estar molt afinat”.

Un cavall de batalla, com en tantes altres ocasions, és l’edat del públic a que va adreçat l’espectacle. Durant tot el procés el director reconeix que va ser una incògnita saber com reaccionaria la mainada: “Jo no en sé de nens, ni de teatre per a nens –diu Rikarte-, jo faig teatre i punt. En tot cas, Stanislavski deia que el teatre per a nens havia de ser com el teatre d’adults, però millor”. El director basc assegura que escriu teatre i dirigeix posant-se sempre en el lloc de l’espectador: “Quan assajo vull treballar amb coses que em commouen, que em preocupen, fins i tot que em porten a llocs incòmodes, és això el que m’agrada i és de l’única manera que ho sé fer”. Òbviament que hi havia un cert temor respecte la reacció dels nens i nenes i si entendrien la funció, però ningú no en tenia la resposta, fins a veure la posada en escena amb públic. “Veient la reacció dels nens, t’adones que entenen l’espectacle en funció de la seva experiència –explica Rikarte-, entenen l’obra perfectament, amb una profunditat diferent a la de l’adult, la qual cosa no vol dir que no els interessi o els commogui. Hi ha moments en la funció molt flipants i en que passa quelcom que no sé com definir: els nens riuen a cor què vols i els adults ploren. Davant el mateixos esdeveniments! Quan passa això, flipo”. Com un dia que, en acabar la funció, una mare el va anar a trobar per expressar-li el parer que potser allò havia estat molt dur pels nens, en el mateix moment en que el fill de la senyora va passar pel costat sortint de la sala, cantant. En tot cas, aquest Polzet

“El teatre familiar ha de ser transversal”

Rikarte és de l’opinió que la funció també pot servir per fer reflexionar sobre com tractem i eduquem els nostres nens, que fan una lectura diferent de l’obra: “Polzet és una funció heavy i dura si tenim experiència, si sabem que la vida és una tragèdia inexplicable sense sentit, que és capicua i que ens acabem tornant nens d’una manera molt cruel. Però els nens no ho saben això! Que l’avi s’hagi tacat el pijama, o que no se sàpiga vestir, els sembla divertit, perquè ells sí que ho saben fer, i aquell ancià no. Per a ells no té la mateixa càrrega de patetisme que per a nosaltres, però és que a vegades volem fer recaure en ells aquesta experiència que no tenen. Ho he descobert observant al públic que ve a veure la funció.” L’espectacle comença establint el paral·lelisme en una escena que deixa parats els adults, mentre que els nens es peten de riure. De fet, es diverteixen duran tota la funció una cosa de no dir.

Per al director basc, l’espectacle té vocació de ser transversal: “Crec que el teatre familiar ha de ser així, que hi ha de poder anar des del pare i la mare amb fills de diverses edats, fins els avis o tiets, però compte que això és públic que s’ha d’atrapar i s’ha de tenir en compte.” Rikarte assenyala que aquesta transversalitat també existia abans en la televisió, però ara ja s’ha perdut: “Estan desapareixent les sitcom per a tota la família. Abans la família sencera es posava a veure L’hora de Bill Cosby, La casa de la pradera, Alf o Médico de familia i ho compartia. Ara tot això ha desaparegut perquè cadascú té les seves sèries, a les plataformes cadascú té el seu perfil i desapareix aquest ritual i una determinada manera de fer ficció. Això, en el teatre, encara existeix i crec que, quan fas un espectacle, ho has de tenir present.”

Ramon Molins: “Ens hi hem embrancat convençuts”

El màxim responsable que es faci aquesta versió catalana de Polzet que va quedar impressionat en veure’l en la versió en castellà a la Fira de Teatre Infantil i Juvenil (FIET) de les Illes Balears. “És d’aquells espectacles que veus i et crea un punt d’enveja i et dius que t’encantaria fer-lo –explica Molins-, però es va quedar allà. És dels espectacles que t’omplen, de seguida vaig pensar que la idea era molt potent perquè quan vaig veure de què anava, quan va sortir el Ramon Monje –fa de pare en la versió castellana- per primer cop em vaig quedar molt parat. Vaig pensar: No fotis que va d’això!”. Efectivament, anava d’allò. Les dues històries, la realitat i la ficció, el fil del pare i el fill s’enllaça amb el del conte de Polzet i tot quadra i ambdues històries es retroalimenten. “Em va semblar magistral!” exclama Molins.

Zum-Zum es va embrancar amb el projecte “convençuts”. La companyia lleidatana, gràcies a un conveni amb l’administració catalana, pot treballar fixant-se un horitzó a un termini d’uns tres anys durant els quals ha de muntar tres projectes. Un d’ells ha estat Hippos, amb Quim Bigas, i el segon és Polzet, que s’allunya moltíssim del que han fet fins ara. Molins explica que ja portava fa temps al cap la idea de fer quelcom que en el teatre per adults és habitual, com és agafar bons espectacles que s’han fet en altres llocs i fer-ne la versió en català, una operació que treu molt pes i molta pressió a la producció: “El ritme de producció de les companyies de teatre familiar, que són el darrer i únic vestigi que existeix de companyies de teatre de repertori que existeixen més enllà de les productores, és massa vertiginós. El mercat ens demana produir massa ràpid, cuinar amb la flama al màxim i és molt difícil fer-ho bé. Per molt ràpid que vagin les Thermomix, hi ha coses que requereixen una cocció lenta i si han de tenir sabor a alzina, cal cuinar-les amb foc d’alzina a terra o a la llar de foc. Lentament. És per això que, ara que estem a mig projecte, vam decidir de donar-nos aire versionant una producció que ja estigués feta.” Això vol dir que en fan una còpia exacta? No, malgrat que el text, l’escenografia i el director són els mateixos. El mateix Rikarte explica que, en canviar els actors, canvia la funció: “Jo, ara mateix, estic descobrint coses de la funció assajant amb ells, matisos, coses que prenen dimensions diferents, alguns moments concrets…”. Per la seva banda, Ramon Molins explica que el que no volien era replicar l’espectacle: “Jo volia passar pel procés i volia que ens dirigís l’Iñaki, perquè volia saber d’on neix l’espectacle, conèixer-ne la gènesi i com va ser construït. No vull veure un vídeo, copiar-lo i anar-me’n de bolos, em ve de gust empeltar-me de coses, d’universos diferents al meu, que és el que hauria de passar en intercanvis com aquest.”

“Si em va agradar i commoure, per què no fer-lo?”

RamonMolins primera va mirar de posar-se en contacte amb una companyia britànica per fer aquesta mateixa operació d’intercanvi, però no va resultar per incompatibilitat d’agendes. Llavors va pensar en Polzet i, com que havia treballat alguna vegada amb la companyia basca i hi estava treballant, va concertar una cita amb la coordinadora general de la companyia, Pilar López, per parlar-ne. “Si a mi em va agradar i em va commoure l’espectacle, per què no els proposava de fer-lo?” es va dir Molins. La sorpresa majúscula va ser que en la reunió, abans que ell pogués proposar res, López li va proposar exactament el mateix. És a dir, fer un canvi de cromos: Zum Zum feia la versió en català del Polzet i Teatro Paraíso feia la versió en castellà de La camisa de l’home feliç, una peça del repertori dels lleidatans. El director i actor lleidatà va considerar allò com un senyal. “Arribo a fer això sense complexos –assegura Molins-, total i absolutament convençut. M’interessa protegir el meu projecte. No cal bastir sempre un espectacle original o d’estrena per a que sigui un bon espectacle, que és el que vull fer. Si més no, intentar-ho, sempre intentar-ho, llavors pot sortir bé o no. En aquest moment la meva companyia, el grup humà, decideix seguir aquesta línia, convençuts, i això sempre és una professió de fe. I si ens equivoquem, no s’equivoca el mercat, ni la tendència, ni el que diuen aquests consell de savis que ho empudeguen tot. Ens equivoquem nosaltres.” L’operació no està exempta de riscos: “És una aventura i resulta complexa. A nosaltres, amb la Begoña Ferrer –la seva partenaire a escena des de fa 15 anys-, ens agrada molt jugar a les escenes i ens costa poquet de trobar-nos, però aquest és un partit diferent. Ara bé, m’ho miro des de fora i m’impressiona, perquè trobo que és un treball molt potent, molt ‘xulo

“Margarida Troguet té com a gran valor positivar processos”

Inclòs en aquest equip humà que és Zum-Zum Teatre ara mateix, a més de Molins, hi trobem la Begoña Ferrer, la seva mà dreta, però també la Margarida Troguet: “Ella és el ‘pegamento’ de tot plegat. Quan ens van aprovar el projecte pels tres espectacles a produir, la Margarida va entrar-hi a formar-ne part fent quelcom que s’ha inventat ella, que és el comissariat artístic pels tres espectacles, fent funcions diferents en cadascun en funció de les necessitats de cada espectacle. Ho va fer a Hippos i també ho fa a Polzet. És una facilitadora, també una mena de Pepito Grillo que té com a gran valor positivar tots els processos i obrir possibilitats qüestionant-ho tot, fins i tot en allò que som més forts o allò que tenim més assumit”. Precisament va ser Troguet qui li va suggerir a Molins de proposar a l’actor Jesús Agelet, que durant molts anys havia estat a Els Joglars, que fes el paper de pare en la peça. Resulta que l’actor feia el cafè habitualment al mateix bar on tot sovint el fan plegats. Agelet va acceptar la proposta el dia següent que Molins la hi va exposar. “Potser sí que és una cosa diferent al que hem fet abans, però és que això ens ha passat els 25 anys que fa que existeix la companyia –explica Molins- i potser el mercat ens ha castigat alguna vegada, però si algun avantatge té disposar d’una companyia pròpia de teatre familiar és poder fer el teatre que vols i treballar de la manera que vols. Vejam, de peatges en paguem tots, no ens posem ‘astupendos’, però si jo vull canviar, canvio. Tinc clients que potser esperaran La gallina dels ous d’or 2 i que potser perdré, però per contra, amb el Polzet en guanyaré d’altres que no tenia.” Així de simple. Així d’arriscat.