A la major part de les terres de Lleida, dels pits en diem popes.
És una paraula habitual que fan servir tant els adults com els nens, en quasi tots els àmbits. També en el de la lactància materna.
De fet, "popa" és una de les primeres paraules que aprenen a dir alguns nadons, tot assenyalant la seva font d'alimentació. Les mares lactants dediquem gran part dels primers mesos de vida dels petits a "donar popa", hi ha temporades que tenim "els nens tot el dia enganxats a la popa" i la gent parla dels "nens de popa" per referir-se als nens que són criats al pit.
També s'utilitza el mot com a verb i sovint es diu "el nen està popant". I les mares que seguim alletant més enllà dels sis primers mesos se'ns pregunta sovint "aquest nen encara popa?" .
A mi m'agrada molt aquest terme, ja que fer "lactància materna" o "donar el pit" sona més seriós i es redueix a un àmbit més formal. En canvi, "donar popa" és més col.loquial i dóna la sensació que engloba, en una sola paraula, totes les vessants de la lactància, des de les purament nutricionals a les més afectives.
Des de Les Borges Blanques (on precisament també hi ha un grup de lactància anomenat popetaines), s'ha iniciat una campanya per normalitzar el terme popes, amb una pàgina web pròpia on s'hi pot trobar, a banda d'imatges relacionades, un mapa fet a través de les aportacions de la gent que mostra quines són les regions que utilitzen aquesta paraula. Fins i tot han dissenyat una mascota pròpia: La popa popa!
En aquest bloc ja m'he referit a la popa en alguna ocasió i, fets els aclariments, així ho seguiré fent.
Vosaltres com li dieu?
