I com es dirà?

"Així li posareu? Ah, quin nom més... original", és el típic comentari que et fan les senyores quan, encara embarassada, els dius el nom que has triat pel fill que esperes. Un comentari que acostuma a anar seguit de contrapropostes de noms que consideren més adients: "I per què no li poses...?".

Potser per estalviar-se aquest mal tràngol –i tot el debat familiar de sobretaula sobre si millor posar-li de segon nom el de l'avi patern o el de l'avi matern- o potser per mantenir una tradició sovint lligada a supersticions, en altres països europeus no es dóna tota la informació fins que el nen ha nascut i la decisió ja és irreversible.

Als països del sud, com Espanya i Itàlia, s'acostuma a dir el nom que s'ha triat ja des de l'embaràs. Potser, tot sigui dit, perquè per a molts no hi ha gaire incògnita: a l'abuelo Pablo i al pare Pablo només els pot seguir un Pablito.

Tirant amunt pel mapa europeu, a països com França i Bèlgica ja es comencen a reservar part de la informació i només diuen si serà nen o nena, però no en diuen el nom escollit fins que ha nascut.

I si es continua més cap al nord encara, a Suïssa, Holanda, Finlàndia o Suècia no diuen res de res durant l'embaràs. De fet, molts pares no volen saber ni ells mateixos si la criatura serà nen o nena. I, si ho saben, es reserven el nom fins que ha nascut. De fet, és força habitual que triguin encara alguns dies o setmanes després del naixement abans de decidir-se i, per llei, a Finlàndia poden trigar fins a dos mesos i a Suècia tres. Això sí, un cop li posen, la criatura acostuma a tenir dos o tres noms.

Alguns anuncien el(s) nom(s) el dia del bateig i altres segueixen una bonica tradició que consisteix a donar a conèixer com es diu el nouvingut amb una postal que s'envia a la família i els amics; una postal que acostuma a incloure fotos del nen i alguna informació de presentació (com es diu, quin dia va néixer o fins i tot quant va pesar i mesurar) i que a Bèlgica es diu faire-part, com donant a entendre que els amics i la família que reben aquella postal són, d'alguna manera, part d'aquell naixement. Això sí: val a dir que, com passa aquí amb les invitacions de casament, els faire-part acostumen a incloure en peu de pàgin un número de compte.