La paternitat com una oportunitat de creixement personal

Ser pare separat d'un nen de 4 anys està sent, sens dubte, un dels aprenentatges més gran de la meva vida. Un viatge que em porta directe al meu nen interior i al despertar de les meves ferides més profundes. Un salt quàntic cap a una gestió emocional més amorosa i respectuosa cap a mi i cap al meu fill.

He fet èmfasi en eal fet de ser un pare separat perquè, almenys per a mi, ha suposat un hàndicap extra a l’hora de gestionar el meu món interior i educar i acompanyar al meu fill. El procés de dol va ser doble. Primer vaig haver de superar la ruptura sentimental i després el fet de ser un pare separat. Crec que la segona ha pesat molt més que la primera però ambdues han sigut clau pel meu creixement personal i per aprendre a gestionar les meves ferides de guerra.

Aquest procés no ha estat un camí de roses però ha sigut clau en el meu procés d’autoconeixement i una oportunitat per madurar, millorar en la meva gestió emocional, en la del meu fill i en la resolució de conflictes. 

Els nostres fills són uns grans activadors del nostre nen interior i són grans especialistes en prémer aquells botons que més dolor emocional ens causen. Quan activen el nostre nen correm el perill que aquest s’apoderi de nosaltres i culpem al nostre fill del nostre dolor i malestar intern i reaccionem de manera automàtica i d’una forma en què el més probable és que ens penedim tard o d’hora.

Ser-ne conscient ens permetrà reconeixer el nostre nen interior. Aquest pas és absolutament necessari i primordial. Mentre no en siguem conscients seguirem culpant als nostres fills, parelles o amics del nostre malestar. El següent pas és acollir aquest nen interior ferit, d’aquesta manera podrem fer-nos càrrec d’aquestes ferides i en fer-ho, automàticament ens responsabilitzem del nostre món interior i gràcies a això aconseguirem no ser reactius amb els nostres fills i així evitar que paguin justos per pecadors (i ja de pas el remordiments de torn). 

Són tantes les ocasiones en les quals m’he vist desbordat pel meu fill i tantes les vegades en què no m’ha agradat com he respost o acollit les seves necessitats que és per això que des de fa uns anys i especialment des que el Bernat va arribar a la meva vida que he posat tota l’atenció en conèixer-me, en integrar i sanar les meves ferides per tal de fer-me’n càrrec i poder sostenir millor ambdós mons interiors. És evident que si no soc capaç de sostenir el meu malestar tampoc podré amb el seu. I us asseguro que aquest temps i diners han sigut de les millors inversions de la meva vida. 

El meu fill m’ha fet treballar i de valent, per exemple, la ferida de rebuig. He rebut més d’un dard enverinat directe allà on més dol amb frases colpidores com: “Jo no necessito Papa”

Què m'ajuda? Primer de tot, no prendre'm-ho de forma personal, revisar que sento i què es mou en mi quan rebo això del meu fill. També m'ajuda localitzar-ho corporalment i, per últim, prendre consciència que s'ha obert la ferida d'abandó i d'indignitat i de com el meu nen interior es cola en el terreny de joc.  

Hi ha moments en què els dubtes m’envaeixen: estaré fent alguna cosa malament? Realment no vol estar amb mi? N'hi ha d'altres que la ràbia i la ira m'ennuvolen i m'assalten sense previ avís i és aquí quan entro en un tràngol molt difícil de gestionar i que, honestament, no sempre m'és possible fer-ho.

Arribats a aquest punt el que m'ajuda és respirar tantes vegades com ho necessiti. Això m'ajuda a donar l’espai que les meves emocions necessiten, a sortir del trànsit, tornar a mi i a connectar amb les necessitats del meu fill. Arribar fins aquí no sempre és possible per a mi i és aquí on sento que està el veritable aprenentatge.

No pretenc ser un pare perfecte, de la mateixa manera que tampoc persegueixo la perfecció en cap de les meves altres facetes.