Una educació emocional dels nostres infants és urgent i necessària

Als vint-i-un anys vaig patir una crisis d’ansietat i la meva vida es va convertir en un món gris, pesat, obscur i dolorós. Durant més de 15 anys he viscut pensant que mai sabria gestionar la meva angoixa, sentint que era un bitxo raro i m’he sentit incomprès pels altres.

L’ansietat, l’insomni, el dolor corporal, emocional, el cansament i la visió pesimista del món es van apoderar de mi, durant un llarg període de la meva vida, fins arribar a un punt on creia que jo ja no tenia solució. I vaig claudicar. M’he sentit feble, he sentit vergonya i inclús he arribat a sentir que ja no podia més amb aquest calvari. El túnel era massa llarg i jo no era capaç de veure la llum per enlloc. 

He passat per molts terapeutes i he provat tot tipus de tècniques; he viscut sent una persona dependent d’una o de diverses pastilles i he acumulat una infinitat d’etiquetes: hiperactiu, ansietat generalitzada i no sé quantes etiquetes més que l’únic que m’han causat és moltíssima frustració, enuig i que han agreujat encara més el meu malestar i la sensació d'aïllament. 

Després de més de 20 anys (amb els seus més i els seus menys) de teràpia, formacions i recessos he comprès que l'ansietat o l'estrès no són més que la resposta a algún o diversos desequilibris del nostre cos, ja siguin físics, mentals, emocionals, energètics o espirituals. Que l’ansietat és un senyal on s’hi troba amagada una infinitat d’informació importantíssima i que és de vital importància escoltar-la i saber interpretar-la. He après que tapar-la i anestesiar-la no és una solució. Tot el contrari. Només he aconseguit dominar-la quan m’hi he endinsat. 

Quan venim al món som pur goig, serenitat, espontaneïtat, creativitat, curiositat i amor per la vida. Això ho he pogut comprovar de primera mà gràcies al meu fill Bernat. Ser testimoni d'això ha estat una de les millors lliçons de vida i el més preuat dels aprenentatges. 

A mesura que anem creixent i ens anem desenvolupant com a éssers individuals anem acumulant ferides, traumes, xocs que ens desconnecten de la nostra veritable essència i del nostre goig natural per la vida. Acumulem desenes d'emocions que no han pogut ser expressades i que han quedat enterrades i gravades en el més profund del nostre ésser, causant bloquejos que deriven en, per exemple, ansietat, estrès, depressió o malalties físiques. I això ens impedeix viure la vida amb plenitud i serenitat. 

La medicina tradicional té la tendència a medicalitzar tots aquests símptomes en lloc de d’acompanyar les persones en el camí cap al seu autoconeixement i de la sanació, profunda, de l'arrel que causa aquests símptomes. Jo en soc un bon exemple, però aquest post no és per tractar aquest tema. Potser en una altra ocasió. Per a mi, el pitjor és que les persones que es tracten amb aquest tipus d'intervenció senten que sense aquestes pastilles no poden fer, mínimament, una vida normal. I això genera un problema afegit a l'ansietat i l'estrès: la dependència a aquest tipus de píndoles. Amb això no pretenc dir que els medicaments no siguin necessaris o ajudin en alguns casos, però sí que crec que en ocasions se n'abusa i que, a fi de comptes, les píndoles tracten únicament la punta de l’iceberg i que, darrere d’aquests medicaments, malauradament, hi ha una industria ferotge que té un gran interès en guanyar diners a costa de la salut mental de les persones. 

Per curar profundament només hi ha un camí: aprofundir en nosaltres. Revisar, reconèixer i donar un espai a aquestes ferides que hem anat acumulant al llarg de la nostra vida. 

Aquest viatge no és un viatge fàcil i demana molt coratge. Entrar a les entranyes del nostre ésser és molt incòmode i dolorós però és l'únic camí per a la sanació profunda i veritable. L'únic camí per tornar a reconnectar amb el que veritablement un és. I per què? Per poder tornar a prendre el control de la teva vida, per viure d'acord amb les teves prioritats, per apropar-te a la teva millor versió, per ser més compassiu, per poder sostenir i gestionar més eficaçment el teu món interior i per reconnectar amb qui ets de veritat. 

Quan aprenem a fer-nos càrrec del nostre món interior automàticament guanyem en seguretat i en qualitat de vida i tenim més espai intern per sostenir el dels nostres fills, amics o companys de feina. Per reconnectar amb l'amor i la compassió, per ser menys reactius i per respondre amb més amabilitat i consciència davant dels diferents estímuls amb els quals lidiem en el nostre dia a dia. I generant, així, noves dinàmiques de relació amb els altres que seran molt més sinceres, properes i amoroses. 

Deia Viktor Frankl (Psiquiatre, 1905-1997) que les circumstàncies externes ens ho poden treure tot excepte una cosa: la llibertat per poder escollir com respondre a aquelles circumstàncies. Per poder conquerir aquesta llibertat abans s’ha de recórrer tot un camí que si s'iniciés en la infància segurament -i molt probablement- garia canviar el món per complet. Educar emocionalment als nostres infants perquè aprenguin a conèixer i a gestionar el seu món interior és apostar per un món millor, per una societat més compassiva, col·laborativa, conscient, eficient, serena i menys egoista. És fer del nostre món un lloc més amable, creatiu, espontani i amorós. 

Educar en una comprensió i millor gestió del món interior és crear un món on els éssers que hi formen part tinguin les eines i els coneixements necessaris per tal de ser éssers complets i no dependents ni dèbils, un lloc on la visió de l'ésser humà és integrativa i no sesgada, on ningú s'ha d’amagar ni sentir vergonya d'allò que sent i on la salut mental és tan important com qualsevol altra i, a més, és universal. Un lloc on el treball en equip és col·laboratiu i no competitiu, on l’error és un aprenentatge i no un càstig, on relacionar-se és una oportunitat per créixer i no per ofegar a l’altre, on les persones cuiden del lloc on viuen i dels éssers amb qui comparteixen la seva vida. No existeixen les mitges taronges sinó les taronges completes que juntes sumen i es complementen. Un món on l’amor és l’única fita i la solució a tots els problemes. 

Amb tot plegat no crec que eradiquéssim l'estrès ni l'ansietat, però sí que crec que aconseguiríem una gestió més eficaç de les causes principals d’aquest ofec i això sona meravellosament bé. També crec que disminuiria notablement el consum de medicaments de tipus ansiolític, benzodiazepines, etc, baixaria la taxa de suïcidis, el maltractament de gènere, la corrupció, baixarien els delictes i, amb tota probabilitat, viuríem en una societat molt més justa, equitativa, participativa, conscient i feliç. I ¿no és això el que al cap i a la fi perseguim? Ser feliços? Doncs potser que comencem per fer una bona feina amb els petits de la casa.