Parlar-ne per trobar-se

Tot i anar a la mateixa classe no es saludaven mai quan es creuaven pel carrer. L’una era del grup de les popus, l’altra no. L’una tenia els cabells llargs i llisos i els duia pentinats amb una clenxa perfecta al mig. L’altra tenia els cabells arrissats i estava valorant la possibilitat de tallar-se’ls ben curts. Per a l’observador poc atent vestien semblant, però realment no era així. La noia popular duia dessuadores XXL i pantalons amples i esfilagarsats a la part de baix, que deixaven els turmells a la intempèrie. Les sabates amb plataforma que completaven el seu look la feien semblar més alta del que era. L’altra noia també portava dessuadores, però més ajustades a la seva talla i els pantalons s’estretien fins arribar a les sabates esportives mancades de cap elevació artificial. 

Feia poc s’havia celebrat el Dia Mundial de l’Autisme i la mestra havia proposat a tota la classe parlar-ne durant l’hora de tutoria. Per introduir el tema van veure un documental en què es presentaven dos casos molt diferents. El d’un nen amb un trastorn sever i dificultats importants de comunicació i el d’una noia que qualificaven d’Asperger, amb problemes de relació. Quan la mestra els va preguntar què els havia semblat, la noia dels cabells arrissats va aixecar el braç. Tothom es va sorprendre perquè no era algú que tingués per costum intervenir en veu alta a l’aula. 

―Jo tinc un germà semblant al nen del documental ― va dir. ―De fet, s’hi assembla moltíssim. 

D’entrada, un silenci incòmode els va deixar a tots glaçats, però algú va trencar-lo fent una pregunta des del fons de la classe i de seguida tothom s’hi va anar animant. Li van fer moltes preguntes i ella les va respondre totes posant exemples d’anècdotes viscudes amb el seu germà. Al principi li tremolava una mica la veu, però a mida que avançava en les explicacions es va anar sentint més còmoda. Al cap i a la fi parlava d’un tema que coneixia molt bé. La naturalitat amb la qual s’expressava va deixar tothom admirat. Fins i tot ella se’n va sorprendre, perquè era el primer cop que parlava en públic sobre el seu germà. 

El so estrident del timbre va desfer la màgia, però tothom va coincidir en què havia estat molt interessant i en què l’hora de tutoria s’havia fet curta. Entre bromes, empentes i rialles van anar sortint tots de classe, també la noia popu, que curiosament no havia badat boca en tota l’estona. De fet, semblava poc interessada en el tema i aquest posat absent li va durar tot el dia. 

A la tarda va anar a la biblioteca a buscar un llibre i mentre s’esperava per a què li gestionessin el préstec va veure la seva companya antagònica asseguda en una taula al fons de la sala d’estudi. Va dubtar uns segons, però finalment s’hi va acostar i apartant amb compte la cadira va asseure’s al seu costat. Capcota, va passar-se la mà pels cabells, va respirar fons i sense aixecar la mirada li va xiuxiuejar:

― Jo també tinc un germà especial.

Llavors va alçar el cap. Van mirar-se als ulls i no els va caler dir-se res més. 

Aquell dia es van reconèixer en l’altra.