Un sopar a la fresca, un dels últims abans de retornar a les rutines de setembre, l’autèntic començament d’any. Només adults. Taula per a dos, estovalles de fil i un parell de copes que m’he escarrassat a rentar per fer desaparèixer aquella olor a humitat que tant em disgusta. Espero asseguda mentre busco una música que ens acompanyi com toca. Indecisa, em decanto per aquell cantautor que vam descobrir fa temps en un festival, aquell que s’assembla al cantant de Mishima, però que és americà i viu a València. Surts a fora fent cara de satisfacció, amb la carn acabada de fer, sucosa i filetejada a trossos prims. Salivo. Corro a omplir les copes immaculades i brindem:
―Per nosaltres! ―diem a l’uníson.
Coberts en mà ens disposem a gaudir de l’àpat, però abans que ens haguem posat el primer tros de carn a la boca ell apareix. Curiós, comença a fer voltes al voltant de la taula, fixant-se en el menjar que tenim als plats. Li dic hola i li demano que torni a dins, que avui els pares volen estar sols. Em fa cas, però al cap de no res torna a ser amb nosaltres. Li suplico que se’n vagi a jugar amb les seves germanes. No pot tenir gana. No fa ni una hora que ha acabat de sopar.
―Deixa’l estar ―em dius traient-li importància al fet que siguem tres a la vetllada de dos.
La nit no és ben bé com havíem imaginat, però mai res ho és. Ell continua passejant-se amunt i avall de la terrassa. En porta alguna de cap. N’estic convençuda. Sap que ho sé i dissimula. Dissimula fins que veu l’oportunitat, que arriba al cap de poca estona. Se m’acosta i em xiuxiueja:
―T’esti-ho.
Aquestes tres síl·labes em desarmen. Ha dit t’estimo? Ho ha dit? Et miro i em confirmes que també ho has sentit. Abraço el nostre fill i caic rendida davant la seva presència. Tretze anys i finalment ho sé del cert. M’estima! I mentre fantasiejo amb la certesa de saber-me estimada, ell, astut, em roba l’últim tros de carn i fuig cap a dins de casa, escapolint-se com una guilla amb el seu tresor. Tu i jo ens mirem atònits. Quina barreja d’eufòria i decepció. D’eloqüència i picaresca. Ambdues coses sorprenents a parts iguals, venint d’algú com ell.
A l’hora d’anar a dormir m’acosto a la seva habitació per desitjar-li bona nit i dir-li que l’estimo, com faig sempre, però avui aquestes paraules em couen a dins. Em fa la sensació que ell ho nota. Apago el llum i abans de travessar el llindar de la porta m’aturo un moment. M’ha semblat sentir alguna cosa. Em giro i el veig assegut al llit, mirant-me a través de la foscor.
―T’esti-ho ― em diu voluntariós, per segon cop en un dia i en tretze anys, esperant inquiet la meva reacció.
―Ho sé ―li contesto commoguda ―. Sempre ho he sabut. Dorm tranquil.
