Saltem agafats de la mà dins el vagó del tren. Sona el xiulet i es tanquen les portes darrere nostre. Ho hem aconseguit! Avui no he calculat bé els temps i hem arribat massa justos a l’estació. M’estires el braç i ens asseiem l’un al costat de l’altre. Ja estem a la segona setmana de casal i sembla que t’agrada, però no m’ho pots dir en paraules. Dedueixo que és així perquè hi vas content, t’hi quedes content i en surts content (i brut). El tren arrenca i tu et concentres a mirar per la finestra. De seguida quedem engolits pel túnel. L’exterior es fon a negre i veure’ns reflectits al vidre et fa gràcia. Em pregunto què penses i com t’ho fas per pensar sense llenguatge. Quan et quedes immòbil, mirant fixament alguna cosa, i de sobte somrius, o plores o comences a córrer... Què t’impulsa a fer-ho? Què passa pel teu cap? I en quin format? En imatges? En sons? En olors? En paraules que coneixes però que no pots dir? Què difícil em sembla viure així. Però malgrat tot, tu ho aconsegueixes.
De vegades dius la paraula d’algun lloc on interpreto que vols anar. La dius fins a la sacietat. Com si dient-la cent, mil, vint mil vegades, poguessis evocar-ne el significat dins el teu cap. Retenir-lo i gaudir-ne. Pensar-hi, d’alguna manera.
Molts cops la gent em pregunta per què fas alguna cosa, què et passa, per què estàs trist o enrabiat. I jo només puc fer-ne teories. Interpretacions que serveixen per donar una resposta tranquil·litzadora a les inquietuds dels altres. Però el cert és que no en tinc ni idea. Només puc imaginar-me el que penses sota els meus paràmetres, que segurament no són els teus. Per això, pel mateix preu, considero que és millor buscar explicacions tenyides d’optimisme a les teves accions, encara que no sempre ho aconsegueixo.
Ja arribem al nostre destí. Reconeixes l’estació i em fas un copet al braç, rescatant-me del mar de reflexions que m’han ocupat tot el trajecte. Em mires curiós i de sobte m’envaeix un pensament absurd que em fa somriure: i és que penso que potser penses que no sé què penso.
