L'hi vam comprar l'estiu passat, aprofitant l'eufòria de veure que el nen havia pogut fer deu metres seguits en una bicicleta llogada. Sí, podeu pensar que en faig un gra massa, però va ser un d'aquells moments que no oblidaré per molts anys que passin. Veure'l allà fent camí tot sol, amb la vista a l'infinit i la punta de la llengua fora, em va fer venir la idea que allò era l'inici d'un procés inevitable cap a un futur on cada cop li caldria menys l'ajut de son pare granadet. Ja ho sé, això em passa per tenir un nen sol, però no patiu, la vida ja s'encarrega de treure'm la tonteria i el melodrama del damunt.

Sí, perquè allò potser sí que va ser una metàfora, però no de la seva independència, sinó més aviat del fet que va per llarg, això d'independitzar-se i fer la seva. No, el rampell ciclista del nen va durar exactament dotze segons, els necessaris per enclastar-se contra un marge generosament ple d'ortigues. Des d'aquell moment ple de llàgrimes, cada cop que son pare li ha suggerit d'anar en bici una estona la resposta ha estat semblant a quan li suggereixo fer els deures un dissabte a la tarda.

Jo ho entenia. Cada cop que ho provàvem l'excursió tenia sempre la mateixa mecànica: convèncer-lo que no cauria, ajudar-lo a pujar, empènyer una mica, pujar a la meva bici i, sense tenir temps a fer ni una pedalada veure com queia, recollir-lo de terra, convèncer-lo que no tornaria a caure, ajudar-lo a pujar un cop més, empènyer una mica i córrer cap a la meva bici amb la seguretat que abans de poder pedalar ja el sentiria plorar espaterrat a terra damunt una caca de gos mida XL. Quilòmetres, el que se'n diu quilòmetres, no en fèiem gaires, però jo tornava a casa com si hagués pujat el Tourmalet.

Xalant com feia temps

Per això aquest dia de Reis, quan em va dir que anéssim a fer un vol en bici, em vaig cagar en tot. Amb el munt de joguines que li han portat, vaig pensar. Qui m'ho havia de dir. No sé si van ser totes les hores perdudes aixecant-lo de terra o algunes pràctiques amb el seu amic Joan, però la qüestió és que no va caure ni un sol cop, que vam passar-nos dues hores xalant com feia temps que no ho fèiem. I quan tornàvem, ell davant, i jo fent mans i mànigues per atrapar-lo, em va venir al cap que allò sí que era l'inici del seu propi camí. Sort que ell es va girar i, veient-me la cara, em va dir: "Papa, deixa de muntar-te pel·lícules i pedala, que se'ns farà fosc". Com em coneix, el punyetero.