De qui és aquesta polsera, papi?

Voleu saber una diferència curiosa entre els fills dels separats i els que no ho són? Els primers aprenen a dissimular -i en van perfeccionant les tècniques- quan veuen, troben, escolten o perceben alguna cosa que relaciona els seus progenitors amb una possible nova relació. Els segons, en general, no tenen motius per fer-ho, i si ho fessin seria tota una altra història. Ho he comentat amb altres separats, i coincidim: si els nens es troben una polsera a casa el pare, o una bufanda que no és de la mare a casa la mare, el més possible és que no preguntin res i no s'entretinguin gaire amb l'objecte en qüestió a les mans. Es veu d'una hora lluny que la descoberta de la polsera, de la bufanda o d'objectes o pistes més eloqüents no els deixa indiferents. Però dissimulen tant com poden.

En aquests brevíssims instants que hi ha entre el moment en què la mirada del nen descobreix alguna cosa i la decisió de dissimular, de fer com si res, el separat o la separada també té un moment de dubte: si afrontar la descoberta del nen amb algun comentari explícit o acceptar el seu silenci i fer veure que no hem vist el que han vist. ¿Però els nostres fills no pensaran que som idiotes, si no els diem res i fem veure que no ens hem adonat de com es miraven la polsera o la bufanda? Si no diem res, ¿no pensaran que la troballa és encara més reveladora i definitiva?

Opció encertada

Triar el camí del mig no està malament: "Aquesta bufanda (o aquesta polsera) se l'ha deixada algú". Té l'avantatge que, a més de dir la veritat, deixes clar que ets un adult, que fas la teva vida i que no cal que els facis participar de tot. I que, dient alguna cosa, els convides a dir-hi la seva, si en tenen ganes. Coses com ara: "Quin algú , papa"? "Doncs algú", els diria jo, perquè no crec que hàgim d'explicar tot el que fem i de qui són totes les polseres o totes les bufandes. Hi ha separats que fan el contrari, i més aviat els agrada fer còmplices els seus fills de les seves aventures amoroses, en un intent impossible de tornar a l'adolescència. Però als nens això no els fa cap gràcia. Em sembla. A més, això de dissimular i, sobretot, ser discret, no preguntar gaire i evitar la invasió de la privacitat dels altres, encara que sigui bastant intuïtiu, també s'ha de cultivar. És una habilitat més que ens cal per anar pel món!