Nois, noies, això no és amor!

“L’amor que em fa patir és l’amor de veritat”. Això és el que li diuen algunes adolescents a la psicòloga Amalia Gordóvil quan la visiten a la consulta que té al Centre Grat de Barcelona. Gordóvil, que també és professora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, els respon que “sense llibertat no hi ha amor”. La gran majoria de joves consideren inacceptable la violència de gènere -el 96% de les noies i el 92% dels nois-, però hi ha alguns comportaments que no rebutgen amb tanta contundència i amb els quals són més tolerants. Això explica que determinades conductes masclistes siguin vistes com una mostra d’interès. Unes conductes que justifiquen amb frases com les que li exposen a Gordóvil: “Si està pendent de mi és perquè soc especial per a ell” o “Si s’embolica amb tantes noies però sempre em busca a mi és perquè a mi m’estima de debò”.

Tot i que el control és la forma de violència més comuna que pateixen les noies, curiosament un de cada tres joves no ho veu com una actitud reprovable. Pensen que és inevitable, en certes ocasions, controlar els horaris de la parella, impedir-li que vegi la seva família o els amics, no permetre que treballi o estudiï o dir-li les coses que pot fer i les que no. Un control que no és unidireccional, com remarca la psicòloga: “Tots dos estableixen mecanismes de control mutus, preguntes com «On ets?», «Què estàs fent?» són habituals. Es creen relacions de dependència molt fortes. Més que violència de gènere són relacions tòxiques”. El problema és que molta gent veu la gelosia com una expressió d’amor. Les dades ho corroboren. Segons l’estudi Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut, del ministeri de Sanitat, un de cada quatre adolescents admet que ho ha sentit dir a un adult alguna vegada. Uns adults que no deixen de ser el mirall on es busquen els joves. La docent lamenta aquesta associació: “Tot i els programes de prevenció, continuem amb el fals mite que la gelosia significa amor, que estigui pendent de mi és el que importa, el control representa que li agrado de debò perquè està per mi”.

Les històries d’amor romàntic que reprodueixen les pel·lícules o les cançons que escolten contribueixen a tenir aquesta visió esbiaixada del que representa estimar-se perquè disten molt de la realitat. Són històries protagonitzades per dones i homes que busquen la seva mitja taronja, a qui es puguin lliurar per sempre més; unes històries que mostren uns estereotips basats en relacions poc sanes on la màxima és que en l’amor tot s’hi val. “«Si ho hem passat tan malament fins ara és perquè realment paga la pena o perquè han de venir coses millors», et diuen en relacions de poc temps, quan al principi tot ha de ser fàcil”, anota Gordóvil, que lamenta que es fomenti un romanticisme que esdevé una condemna. “Estimar algú no té res a veure a lliurar-se l’un a l’altre perdent tota l’autonomia”, sentencia.

VIOLÈNCIA RECÍPROCA

Hi ha experts que veuen en aquest tipus de missatges una de les causes de la violència de gènere entre els joves perquè fa que es normalitzin aquests comportaments. Les dades assenyalen que la violència de gènere entre adolescents i joves no només existeix, sinó que es produeix tant o més que entre els adults i els últims anys ha augmentat significativament. La psicòloga afirma que “hi ha més consciència perquè entre ells es van assessorant i ajudant, i els mitjans de comunicació en parlen i hi ha més denúncies que abans”.

La professora de criminologia de la UOC Patrícia Hernández també atribueix aquest augment al fet que el problema és més visible ara: “Abans no s’estudiava, no se’n parlava, però abans existia i ara se sap. Les relacions tòxiques surten a la llum”. També coincideix que el control és mutu: “La poca recerca que s’ha fet demostra que el rol d’agressor i víctima és compartit, que les conductes controladores són recíproques entre els dos sexes. Tots dos agredeixen i controlen, tot i que les conseqüències més greus les pateixen les noies perquè els nois són més forts físicament”. La doctora en dret critica que les enquestes vagin adreçades únicament al públic femení: “Mai es pregunta al col·lectiu masculí, no se’ls pregunta si les noies controlen, insulten o manipulen, i això provoca una polarització de rols per un feminisme mal entès”.

L’especialista en victimologia i violència de parella subratlla que és important diferenciar la violència de gènere i la violència de parella perquè la primera és només la de l’home cap a la dona, i les dades s’extreuen a partir d’enquestes que només pregunten a dones i sobre el seu paper de víctima. “Quan la mostra és d’homes i dones i se’ls pregunta tant pel rol de víctima com pel d’agressor, les dades canvien molt, hi ha més violència de la que ens pensem, sobretot conductes que no són tan greus, però que es produeixen de manera recíproca, com el control del mòbil o del correu electrònic”. Hernández no creu que el control es pugui justificar per l’efervescència dels primers amors o per la inexperiència dels adolescents: “Si tenen aquestes dinàmiques a l’adolescència, que és una etapa complexa perquè és un moment d’autoafirmació de la persona, les normalitzaran i les traslladaran a la vida adulta i a l’àmbit familiar. No es pot justificar com una cosa de l’edat, cal tallar-ho d’arrel”.

FAMÍLIA I ESCOLA SÓN CLAUS

La resposta més eficaç és la prevenció: “Conèixer models de relació sans és fonamental i després que tinguin eines per detectar situacions de risc i apartar-se’n. Que ho expliquin, tenint present que l’escola i l’institut també han d’acompanyar-los en aquest procés”. La família també hi té molt a fer. Però amb cura, com explica Gordóvil: “Des de casa el que no s’ha de fer és obligar el fill o la filla a tallar la relació, perquè llavors és més atractiva. Els pares han d’acompanyar, han de ser més comprensius que censors”.

La psicòloga posa l’exemple del que li va dir una mare que va venir a la consulta molt preocupada per la relació que mantenia la seva filla amb un noi: “Li vaig prohibir que veiés un noi i me la posava en contra, però després parlant amb ella es mostrava més receptiva, oberta als consells”. Segons la professora, “els pares han de fer xarxa per ser-hi quan caiguin” i alhora “oferir un model sa de parella”. Les línies vermelles han d’estar ben delimitades. “Han de tenir clar que no poden canviar l’altre, si els agrada la seva parella tal com és, bé, i si no, fora”, resumeix Gordóvil.

UN RASTRE MOLT PRESENT

Les noves tecnologies fomenten la comunicació, però també impedeixen la desconnexió. Patrícia Hernández, professora de criminologia de la UOC, destaca que aquestes eines “han potenciat les formes de control i de coerció i fan molt més fàcil la humiliació pública”. De fet, una de cada quatre noies reconeix que ha patit control a través del mòbil, i segons l’informe anual de la Fundació ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc) un 60% de la violència s’exerceix amb les noves tecnologies. La psicòloga Amalia Gordóvil hi afegeix que els mòbils, a més, “promouen les relacions de dependència i dificulten el trencament d’una relació”. Les adolescents que passen per la seva consulta així l’hi transmeten: “L’he d’esborrar de tot arreu i és complicat”.

Senyals d'alerta d'una relació tòxica

• Estat anímic baix, apatia en l’actitud i a l’hora de menjar.
• Disminució sobtada del rendiment acadèmic amb un absentisme injustificat a classe, abandonament dels estudis o fracàs escolar.
• Aïllament social, deixar de sortir amb els amics i trencar els vincles afectius amb la família.
• Excés de dependència de l’opinió de la parella, que passa a tenir un paper central en relació a la resta.
• Canvis d’actitud tant amb el professorat com amb els companys. Més irritabilitat.
• Canvis en la manera de vestir o en els interessos i aficions. La seva vida gira al voltant de les preferències de la seva parella, encara que sigui a desgrat.
• Ansietat fruit del control que pateix.