OLGA VALLEJO

La música dels nostres adolescents

Quina transcendència tenen les lletres de les cançons? Tot s’hi val? Educació, exigència i esperit crític són la clau

Per què agrada tant el 'reggaeton' als adolescents? / GETTY Zoom

La Natàlia (13) i la Irea (13) són amigues. Els agrada molt la música. Escoltar-la, cantar-la, ballar-la… “He fet música des dels 3 anys. Quan l’escolto estic al meu món, em relaxo, soc jo mateixa. En funció de l’estat d’ànim me’n poso d’un tipus o d’un altre. On més canto és a la dutxa”, explica la Irea. Les preferències coincideixen bastant, música en català, pop anglès, reggaeton i trap. La Irea és més d’escoltar-la al mòbil, amb YouTube o el que té descarregat, si és amb l’ordinador o la tauleta via Spotify, i a la dutxa sona l’aparell de ràdio amb Ràdio Flaixbac. La Natàlia gairebé sempre amb el mòbil busca a YouTube les cançons que li agraden, les que li recomanen o les que sent al Musical.ly -xarxa social de gravació de playbacks que arrasa entre els adolescents amb més de 90 milions d’usuaris a tot el món-. Reconeix que a la majoria de cançons de reggaeton i trap que escolta les noies en surten mal parades, en parlen malament i les tracten com si fossin les culpables. “No estic d’acord amb el que diuen perquè són masclistes, però estan de moda i el ritme m’agrada, m’agafen ganes de ballar. Passo de la lletra, les ballo i les canto”, comenta la Natàlia.

PRENDRE CONSCIÈNCIA

Sempre hi ha hagut música masclista o que incita a la violència, cançons de Joaquín Sabina, Pimpinela o Els Payasos de la Tele en són alguns exemples, però també grups de pop i rock (Loquillo, Radio Futura, The Police, Guns N’ Roses, Eminem o One Direction). Per a Joana Gallego, directora de l’Observatori per la Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora del màster sobre gènere i comunicació de la UAB, el problema és que no en som conscients. “Si paréssim atenció a algunes lletres ens sorprendríem. A la nostra societat està arrelada la idea que la dona és dolenta”, argumenta Gallego.

El missatge que rebem és que les dones hem d’estar al servei de l’home. Proposa que ens fixem en les lletres de les cançons i que hi pensem: “Parlem-ne en família, preguntem als fills què els sembla el que diu la música que ballen i canten. Comentar, discutir i debatre ajuda a prendre consciència i que pugui haver-hi una distància. Poder desdramatitzar, i si es passen de la ratlla denunciar-ho públicament”, explica la professora. Considera que com més es parli del tema millor. Que surti als mitjans i de mica en mica ens adonarem del que ens estan transmetent. Hem de ser curosos perquè a tots els productes culturals es transmet un missatge amb estereotips i rols que condicionen la nostra manera de percebre la realitat. No creu que la solució sigui prohibir la música amb lletres sexistes perquè les accions sancionadores fan que el que està prohibit prengui volada i al final tinguin més èxit. Però considera que s’hauria de fer alguna cosa: “Una possibilitat és que ajuntaments i ens públics es neguin a contractar els grups que són tan misògins per festes majors i celebracions populars i expliquin el perquè. Com a societat també podem denunciar-ho a través de les xarxes socials, deixant en evidència aquest tipus de cançons. Si hi ha molta pressió social potser els mateixos grups o cantants s’adonaran que les seves lletres ja no són adequades. Les sancions haurien de venir de la mateixa societat, que ja no tolera determinades maneres d’actuar”.

EL QUE ESTÀ DE MODA

A l’Arnau (18) també li agrada ballar i el que més valora a l’hora de triar la música que escolta és el ritme. Reggaeton, pop català i anglosaxó comercial, com ell diu, és el que més sona al seu mòbil. No se sap gaire les lletres però les canta. El reggaeton també, encara que sigui masclista: “Totes expliquen més o menys el mateix, parlen del cos de la dona i del que fan amb elles. No en faig cas, gairebé ningú els fa cas. Si hi penses deixaries d’escoltar-les, però és gairebé impossible, sonen a tot arreu, a les discoteques, a la ràdio, a les botigues de roba… Estan de moda”, diu l’Arnau.

Fa més de 12 anys que Isa Duque, que és coneguda també com a Psico Woman, imparteix a adolescents diversos tallers d’educació sexualdes d’una perspectiva feminista. Duque, que és psicòloga, sexòloga i youtuber, treballa amb grups a partir de 3r d’ESO i reconeix que la sexualitat continua sent un tema tabú. En un dels tallers que fa acompanya els joves en l’anàlisi de les lletres de les cançons des d’una mirada respectuosa cap als artistes que escolten. “Entenc que són productes de la indústria musical. Fa uns anys algunes lletres de Maluma parlaven de la importància que les dones s’independitzessin”, comenta Psico Woman. La seva funció és ajudar la joventut a tenir una visió crítica amb el contingut i que hi reflexionin. Puntualitza que associem trap i reggaeton a masclisme però hauríem de ser conscients que gairebé tot el que sentim, veiem o llegim està travessat per l’heteropatriarcat, que tots estem socialitzats en una cultura masclista. Té clar que el millor que es pot fer perquè els joves no reprodueixin comportaments masclistes d’algunes cançons és que els adults no tinguem aquest tipus de comportaments, perquè els adolescents reprodueixen el que veuen en l’entorn, a casa, al barri i a la societat.

També recomana que les famílies i la comunitat educativa deixin de banda la mirada adultista i intentin recordar com eren quan tenien 15 anys i què necessitaven. “Si algú et diu que no escoltis el teu ídol et tanques en banda i res del que et diguin et convencerà”. Està convençuda que l’educació és fonamental, és important que es facin tallers d’educació sexual de qualitat i que els adults ajudin aquest jovent a reconèixer el seu potencial i a fomentar el pensament crític en relació a tota la informació a què tenen accés.

FER UNA BONA TRIA

Raquel Rubiales és professora de ball. Una de les moltes classes que fa és zumba kids, amb nenes sobretot, i algun nen, des dels 3 fins als 16 anys. El primer que diu és que tot no val. Quan es prepara les classes es fixa especialment en les lletres de les cançons: “Intento trobar temes dels quals les famílies no es queixin. Em fixo especialment en la lletra i a partir d’aquí ja munto la coreografia”, comenta. Creu que la franja dels 10 als 12 anys és la més complicada perquè volen ballar la música de les més grans però encara no són conscients del que canten. “Ara tot comença abans; les criatures passen dels Cantajuegos a Felices los cuatro com si res. Sembla que si és la cançó de moda tot s’hi val”, diu. A les classes que fa amb adults també vigila amb la tria, conscient que algunes cançons poden resultar ofensives. “Entenc que cadascú escolta el que vol, només faltaria, però jo intento ser bastant neutra perquè no sé què sona a cada casa”, explica la Raquel.

Es pot escoltar trap o reggaeton que no sigui masclista. Psico Woman assegura que a la música, com en altres esferes, les dones estan més invisibilitzades que els homes, però hi ha artistes que canten trap i reggaeton i són feministes: Chocolate Remix, Tremenda Jauría, Ms Nina o Brisa Fenoi en són bons exemples. Potser només cal fer una bona tria.