Criatures 13/08/2021

Com motivem els joves a estudiar, amb el panorama laboral actual?

Motivar un adolescent perquè estudiï és de les coses més difícils amb què els pares s’enfronten en l’educació dels fills

4 min
Amb els fills adolescents, és clau que pares i mares els plantegin que pensin en per què i per a què estudiar.

Els pares dels adolescents tenen molts reptes en el seu dia a dia de la criança: entendre els canvis constants d’humor i de decisions, a més del desafiament o l’hermetisme selectiu a l’hora de compartir emocions amb els progenitors. Però en tenen un de màxima complexitat quan els menors s’acosten al final de quart d’ESO, desmotivats, i s’entesten a deixar els estudis. Ni batxillerat ni formació professional. Com motivar-los a seguir estudiants, amb el panorama laboral actual? Al maig, l’estat espanyol ocupava el tercer lloc al pòdium d’atur juvenil (500.000 joves sense feina), després d’Itàlia (31,7 %) i Grècia (38,2%), amb poques expectatives de trobar feines de qualitat sense formació ni titulacions. 

La psicòloga clínica Sira Sánchez, amb llarga experiència amb consultes de joves i famílies, reconeix que “motivar un adolescent perquè estudiï és de les coses més difícils amb què els pares s’enfronten en l’educació dels fills. Per una raó molt senzilla: estudiar és molt avorrit i més si no saps com fer-ho”. Un altre factor que afecta, especialment, la manca de motivació cap a l’estudi és “la dificultat que tenen els adolescents a l’hora de valorar les recompenses a llarg termini. I esclar, estudiar és una cursa de fons, no de velocitat, i els fruits els recollim, de vegades, massa tard”. Per a Sánchez és clau que els pares plantegin als fills que pensin per què i per a què cal estudiar. “Per l’aprenentatge en si mateix i, per més endavant, trobar una feina en la qual se sentin realitzats. Aquest concepte no és senzill d’inculcar i requereix una tasca paral·lela d’orientació vocacional, ja que si preguntes a un adolescent com es veu passats 20 anys, segur que et respon que la vida li somriurà, serà milionari i guanyarà diners de sobres sense gairebé fer res”, exemplifica. L’experta recomana desmuntar aquesta fantasia recurrent “amb exemples propers: coneguts que no tinguin feina perquè no estan prou formats o que han de treballar en alguna feina que no els agrada perquè ara et demanen grau, màster i idiomes per a ser mileurista”. Aquest bany de realitat, sense que els provoqui una angoixa innecessària, “pot ajudar que toquin una mica de peus a terra i que vegin que estudiar és una oportunitat de millora i de reconeixement laboral”.

Sánchez també apunta que una feina dels pares és “ajudar l’adolescent potenciant-lo a descobrir les seves habilitats i interessos si no els té gaire clars. És una manera d’animar-lo a visualitzar àmbits de treball que li cridin l’atenció i en què es vegi treballant en un futur pròxim. Així pot trobar-li sentit a l’estudi”.

Absentisme i repetidors habituals

No tothom estudia ni avança al mateix ritme, esforç ni ganes. I, de vegades, hi ha casos evidents d’absentisme i repetidors habituals, amb joves amb capacitat i talent, però que opten pel camí de la comoditat i s’instal·len en ser uns ninis (ni estudien ni treballen). “Aquí ens trobem amb joves que han perdut els valors de l’esforç i de col·laboració familiar. Si és un jove sense cap problema d’aprenentatge i que, senzillament està en mode gandul, s’ha de passar a l’acció”, proposa l’experta. “Potser és una decisió radical, però en els casos que conec que s'hi han trobat ha sigut molt efectiu. Proposo que durant uns dies s’emportin l’adolescent nini a treballar al camp -que és un dels oficis més durs i essencials, però poc reconeguts- i que ajudi algun pagès. En pocs dies tindrà clar que recuperar els estudis és molt més senzill”, anuncia somrient.

Les claus de la motivació

  1. La motivació ha de ser intrínseca, ha de néixer de la necessitat del jove perquè el que és extern a un mateix no ajuda que s’esforci per arribar a una meta que no és pròpia. La psicòloga Sira Sánchez ho resumeix així: “Si el vostre fill es queda amb la idea que estudia perquè l'hi diuen els seus pares i no perquè vol, no hi haurà gaires avenços”.
  2. L’experta reconeix que molt sovint l’adolescent funciona amb premis, dels quals -matisa- “no s’ha d’abusar”. Però apunta que “cal buscar reforços, alguna cosa que l'adolescent desitgi amb totes les seves forces i, si pot ser, evitant que sigui material: sortir amb els amics el cap de setmana, un viatge en família, classes de cant, de bachata o de cuina...”.
  3. “Gestioneu els premis sempre des de l’estima, i no des del càstig, com un al·licient de millora i de motivació, no pas de xantatge emocional, que acabarà fent molt de mal. Valoreu l’esforç que faci, encara que no arribi a l’excel·lència, i reconeixeu-li els bons hàbits adquirits i les ganes de seguir estudiant i aprenent per tenir un futur millor”, conclou Sánchez.

El sociòleg Oriol Homs ha publicat recentment el llibre El futur professional dels joves, parlem-ne! (Ed. Tantàgora), i a l’abril, juntament amb la també sociòloga i catedràtica emèrita de la UAB Marina Subirats, va participar en un debat sobre aquest tema polièdric. Homs té clar que el futur del jovent d’avui en dia “serà en alguns aspectes molt diferent del que ha sigut el present de les generacions anteriors, i determinar si serà més bo o més dolent dependrà en molt bona mesura del que facin per construir un món millor i del que lluitin les generacions adultes actuals per contribuir a forjar aquest futur. És una responsabilitat que recau en totes les generacions que estem vivint els canvis. Lamentar-nos i tenir por no ajuda. Al contrari, poder viure aquests moments de transformació és una gran sort”, raona. A l’obra, Homs anima a transmetre confiança, coratge i il·lusió als joves i creu que dotar-los de les eines i els recursos necessaris perquè es construeixin el futur és “una obligació moral i política de la societat envers les noves generacions”.

No és fàcil motivar els joves perquè estudiïn quan les perspectives laborals que tenen són tan complicades.

“El grau de benestar dels joves serà fruit, en bona part, del que facin ells i del que faci la societat per organitzar de forma més fàcil la transició de l’escola al treball”, analitza. Homs, que va escriure aquest llibre durant el confinament, es posa a la pell d’un jove (noi o noia, d’entre 16 i 25 anys) i va resseguint les situacions que pot trobar des del final de l’ESO fins a acabar la universitat, així com les diferents sortides que anirà trobant al llarg del camí. L’autor, expert en formació professional i ocupació, opina que “la transició dels joves de l’escola al món laboral no acaba d’estar ben organitzada i pateixen massa, innecessàriament. Les coses es podrien organitzar millor”.

Al costat de Subirats, en la trobada organitzada per l’espai de creació literària Tantàgora (www.tantagora.net), el sociòleg va apuntar que “en aquests moments històrics de canvi és just quan cal prendre decisions per configurar el futur que es vol. Ara, les societats tenen molts més mitjans i capacitats que mai per influir en l’esdevenidor. La prova: el temps rècord en què s’han elaborat les vacunes per controlar el coronavirus. Si volem, podem”, va dir, encoratjat. Aquest canvi de paradigma li dona ales per plantejar-se per què no aplicar-ho a repensar la transició dels joves al mercat de treball. “En lloc de deixar-ho en mans del mercat o del campi qui pugui, proposo una transició més ordenada, en la qual els joves disposin dels recursos apropiats per orientar-se durant la travessia i que tinguin oportunitats per demostrar la seva vàlua”, subratlla l’expert.

La governança col·laborativa

El sociòleg Oriol Homs és conscient de les dificultats de la incorporació dels joves al món laboral. “Vivim uns anys en què, segons el que es decideixi i es faci, podem evolucionar cap a una dictadura de robots deshumanitzats o cap a un món en què gràcies als robots puguem fer coses que d’una altra manera no serien possibles; o bé, construir una governança mundial basada en la col·laboració de tots els països; o bé, caure en una lluita de tots contra tots per controlar els recursos del planeta; o bé, viure en un planeta sostenible, o destruir-lo irremeiablement”. Per a l’expert, la qüestió clau és “qui, com i en funció de quins valors es prendran aquestes decisions. Ja hi ha un gran consens mundial sobre els objectius que hauríem de perseguir”, els 17 ODS (objectius de desenvolupament sostenible) de l’ONU que es volen aconseguir abans del 2030.

stats