Lleure

La Laia, la Júlia i el Nin, els altres referents dels meus fills

Estudien medicina, infermeria i química, respectivament, i formen part del grup de monitors voluntaris de l’Agrupació Excursionista Catalunya

BarcelonaÉs estiu, fa poques setmanes que han acabat el curs i han deixat enrere els exàmens, però encara tenen feina. Voluntària, en aquest cas, però no per això deixa de ser feina. La Laia Martorell, la Júlia Jover i el Nin Masaguer es troben a la seu de l'Agrupació Excursionista Catalunya (AEC) amb tot l'equip de monitors que a partir de diumenge atendran la setantena de nens i nenes que s'han apuntat als campaments d'estiu de l'entitat. Se'n van a Erill la Vall catorze dies, planten tendes, munten latrines i fan vida a la natura mentre caminen, descobreixen la muntanya i desconnecten del seu dia a dia a la ciutat. Tots tres formen part de l'entitat des de fa anys i són joves altruistes i implicats gràcies als quals se sostenen bona part de les activitats que fan els nens i nenes del país en el seu temps d'oci durant tot el curs, però ara, a l'estiu, encara més.

El més jove és el Nin, que s'estrena aquest estiu com a monitor. Des de primer de Primària que està apuntat a l'agrupació perquè li agradava fer muntanya. Des d'aleshores, i ara ja té divuit anys, no ha parat cap any i només s'ha perdut uns campaments, perquè estava lesionat. "Com que ja no puc anar de campaments com a nen, hi vaig com a monitor", explica mentre reconeix que sent un cert respecte amb la tasca que li han encomanat. Tot i això, no dubta a fer-ho perquè sent que ho deu a l''agrupació. Per a la Júlia, en canvi, seran segurament els últims campaments. Ella va començar a cinquè de Primària a l'Agrupació i ara que farà 22 anys, veu que ha de donar relleu als més joves. "Hi ha un moment que ja veus que has de marxar", explica. Sap que continuarà vinculada a l'entitat, però veu que la distància entre els nous monitors i els més veterans ha de ser curta. Ha fet cinc anys de monitora i n'està encantada. Només lamenta que el lleure estigui "oblidat" i no es valori prou la tasca que fan centenars de joves com ella. Té clar, però, què li compensa: "Fa il·lusió veure que als nens i nenes també els agrada la muntanya", diu. La Laia està a mig camí entre el Nin i la Júlia. Seran els seus tercers campaments, perquè va començar amb disset anys, i tampoc no va dubtar. "Volia tornar tot el que l'agrupació m'havia donat", diu.

Cargando
No hay anuncios

Un oasi d'aprenentatge

La Laia va entrar a l'agrupació a sisè de Primària gràcies a unes companyes que ja hi anaven. Va comprovar que era un ambient molt diferent del de l'escola i les extraescolars que feia a Barcelona i ho defineix com "un oasi d'aprenentatge". Li agradava sortir de la ciutat durant 48 hores i seguir unes dinàmiques molt diferents de les que estava acostumada. La Júlia hi coincideix i veu que aquesta diferència d'ambients també genera uns vincles diferents, fins i tot més forts. Experiències com haver d'anar al lavabo al mig de la muntanya, passar fred o viure situacions extremes són els incentius que tenia per seguir de nena i, ara, de monitora. El Nin, tot i ser el més jove, té claríssim que de l'excursionisme que practicaven se n'ha endut una millor orientació i, sobretot, resiliència. Primer, perquè caminar "ja és un esforç", i després, perquè creu que només la falta d'aigua, la necessitat de racionar el menjar o "sobreviure" amb el que portes els fa "madurar més de pressa".

Cargando
No hay anuncios

Referents propers

Si alguna cosa recorden tant la Júlia com la Laia de la seva etapa prèvia al monitoratge és la relació "especial" que teixien amb els monitors i monitores que els acompanyaven. "Eren un referent, però no eren professors", resumeix la Júlia, "eren més propers perquè feia poc que havien estat a la nostra edat". La Laia afegeix que als monitors "els admires" com als mestres o als pares, però són "molt més semblants" i això és molt interessant sobretot a l'adolescència, perquè és una etapa en la qual s'idealitza aquesta figura perquè s'hi pot parlar de temes que a casa són més difícils d'abordar o fins i tot a l'escola.

Cargando
No hay anuncios

Però la Laia encara va més enllà. Com a monitora l'apassiona veure com al llarg de l'any les relacions dins del grup van canviant i com evoluciona la seva relació amb la muntanya. "Ells aprenen molt, però nosaltres ens emportem també moltes coses, ens fa créixer molt", diu convençuda. En aquest aprenentatge com a monitors s'hi afegeix l'organització de les entitats que, com diu la Laia, els demostra que poden tirar endavant les activitats i la mateixa entitat gràcies a la seva capacitat d'autogestió. "Això és molt interessant", afirma. Fer-ho requereix hores, però tots tres reconeixen que se'n troben. "Sempre hi ha temps si el busques", diu la Laia, que compagina l'Agrupació amb els estudis de medicina. La Júlia, per la seva banda, ha fet de monitora cinc anys mentre estudiava infermeria i el Nin començarà química al setembre.

Qüestió de confiança

Fer de monitor és una gran responsabilitat perquè les famílies deixen els joves a càrrec de nens i nenes molt petits per fer activitats a les quals no hi estan avesats. Fer bivac, viure quinze dies en tendes, caminar moltes hores... anar de campaments a l'estiu –i d'excursió a durant el curs– és tota una experiència, però cal que pares i mares confiïn en l'equip que ho organitza. "Ho fem per gaudir", diu la Laia. Això és important perquè el fet que dediquin temps lliure sense cap objectiu econòmic a organitzar les excursions ajuda a consolidar aquesta confiança de les famílies que, en general, estan molt agraïdes a la tasca que fan, diu la Júlia. I és que realment estan fent d'educadors en temps de lleure, sense massa reconeixement social.

Cargando
No hay anuncios

I la darrera etapa... portar-hi la canalla

Al sector d'esplais, caus i agrupacions és molt freqüent tancar el cercle. Com que l'experiència és generalment enriquidora quan els que han estat infants també han escollit ser monitors, no dubten a portar-hi la canalla quan ja en tenen. És el que ha triat la Júlia Juanet, mestra d'una escola de Sarrià que de petita va passar els dissabtes a la tarda –amb una excursió al trimestre– al Movi, del mateix barri, una de les entitats amb més tradició. Hi va anar des que tenia sis anys fins als setze com a infant, passant pels diferents grups d'edat i aleshores va convertir-se en monitora, una etapa que va allargar fins i tot estant embarassada. Aleshores va deixar l'esplai, però només temporalment, ja que actualment hi té dues filles i ella mateixa forma part de la Comissió d'Economia de l'entitat. "El temps el treus d'on vols", diu la Júlia, "i això també és oci i lleure".

Cargando
No hay anuncios

Quan la Bruna va fer els set anys ja la va apuntar i ara, amb la Lia, la segona, marxen de colònies deu dies. Malgrat saber tot el que s'enduran de l'experiència, reconeix que aquests campaments li resulten un xic llargs i si pogués triar, potser ho faria més curt i adaptaria la sortida amb l'estil de criança actual. Però és plenament conscient que les vivències superaran amb escreix l'enyorança i els aprenentatges seran molt grans. Ella té molt bons records de quan era nena i monitora i ara valora molt el que li va aportar. Com a nena, en destaca "la convivència, el contacte amb la natura i el creixement personal sense la família" i de l'esplai n'ha tret un bon grup d'amics amb qui va compartir temps. Com a monitora, més enllà de l'altruisme i descobrir el que es pot fer per a altres sense res a canvi, veu que l'esplai facilita el treball en equip. "Per ser mestra ha estat clau per entendre'm amb els companys". La convicció que és un model que voldria que les seves filles continuessin la demostra la seva implicació: el curs vinent també entrarà al Movi la seva tercera filla, l'Arlet.