El meu fill té un desengany amorós. Com el puc ajudar?

¿La família hi pot fer alguna cosa quan els fills trenquen amb la parella? “És normal que els pares vulguin evitar el patiment dels fills tot i saber que han de patir”, diu Pere Balaguer, psicòleg i psicoterapeuta del Gabinet Psicològic Mataró. Com que no agrada que pateixin és habitual caure en dinàmiques que minimitzen el dolor amb el típic ja passarà, sortiràs amb algú altre… Aquests comentaris, però, no ajuden perquè “cal legitimar el seu patiment”, insisteix Balaguer.

Tot i que els pares intentin fer-ho tan bé com saben, mostrar les seves limitacions i que a vegades no tenen la resposta a tot ajudarà els fills a acceptar les seves pròpies mancances i a entendre que no tot surt sempre com un vol. També hauria de ser una oportunitat per aprendre dels fills: “Les noves generacions tenen altres maneres de viure els afectes i els vincles, tot és més fluid. Les relacions amoroses estan canviant”, diu Balaguer. En Pere (50) admet que està aprenent amb el seu fill: “Ja m’hauria agradat a mi quan tenia 19 anys haver estat capaç de viure amb tanta tranquil·litat les relacions de parella”. Explica que almenys fins ara mai ha estat un drama quan s'ha acabat una relació, que viu les relacions d’una forma relaxada, sabent que poden acabar-se i potser més endavant recomencen.

La psicòloga especialitzada en sexualitat i relacions Sílvia Catalán assegura que la joventut d’ara té una mirada menys rígida de les relacions, i això els ajuda a entendre que les parelles van i venen: “Són més capaços de viure la ruptura d’una forma més relaxada, que no vol dir que no els faci mal”. El dol s’ha de fer igual però si es té assumit que potser aquesta persona és temporal o no serà amb qui formis la teva família, resultarà més fàcil encaixar la ruptura. Catalán apunta que segurament qui tingui fixada una idea de parella més tradicional viurà la ruptura amb molt dolor i més intensitat.

Una comunicació fluida

Quan hi ha una bona comunicació amb els fills és més fàcil fer un acompanyament en cas que hi hagi un trencament sentimental, perquè possiblement ja van explicar que sortien amb algú. Si no sabem res és més difícil poder acompanyar-los; per tant, cal fomentar la comunicació entre pares i fills. “Explicar-los des de la nostra experiència com vam viure les primeres ruptures pot ser una bona manera d’acompanyar-los en aquests desenganys”, recorda Catalán. La psicòloga anima els pares a parlar amb els fills quan estiguin en parella. Si volen presentar la parella a la família i que tothom es conegui, perfecte, però sempre que s'assumeixi que potser més endavant aquella relació no continuarà. Quan els pares tenen un vincle emocional amb el noi o noia que deixa de ser la parella del fill és més complicat, però no impossible, no involucrar-se emocionalment i crear distància per poder ajudar els fills amb el seu drama.

Quan els fills expliquen el que els passa és més fàcil acompanyar-los que quan s’ha d’intuir. La Mireia (59) té dues filles, la Bruna (24) i l’Aina (20). Diu que des del primer desengany amorós de la gran fins ara ha canviat la seva actitud i la seva manera d’acompanyar-les quan han trencat amb la parella: “La primera vegada em vaig angoixar veient patir la Bruna. Era molt jove i em feia molta pena. Volia donar-li consells per ajudar-la però després m’he adonat que és millor escoltar-les més i donar-los menys consells”. Reconeix que si la ruptura és amb algú que no ha estat una bona parella és difícil no prendre partit, celebrar que s’hagi acabat o dir que és una sort, “perquè ella ho està passant malament, està enamorada i no l’ajuden gens aquests comentaris”.

L’important és acompanyar-los sense anticipar-se i adaptant-se al que van expressant els fills sense donar per fet el que passarà ni esperar que segueixin el procés que nosaltres creiem que han de seguir. Sostenir el seu malestar implica no insistir a dir que han d’estar bé, deixar-los que estiguin tristos o enfadats i ajudar-los a posar paraules als seus sentiments. Podem ajudar-los oferint-los estratègies, compartir amb ells el que a nosaltres ens va funcionar respectant la seva manera de ser, donant-los opcions però sense voler imposar la nostra opinió com l'única correcta. S’ha d’aprofitar quan expliquen alguna cosa, no se’ls ha de forçar a seure i parlar. També correspon als pares mostrar-se tranquils intentant no fer cap drama, encara que els fills adolescents puguin arribar a tenir reaccions molt intenses, transmetent-los sense dir-ho, que res és tan greu.

"Si jo parlo, elles callen"

L’Aina és més introvertida, sobretot quan va tenir una parella que sabia que no agradava gaire a la família i, per tant, no se sentia tan lliure per dir-los el que estava passant: “Quan van deixar-ho va costar no dir-li que la ruptura era molt millor per a ella, però ens vam mossegar la llengua. Res de «Ja t’ho havia dit, ja es veia a venir…» perquè tampoc saps si després tornaran!”, explica la mare.

Al llarg d’aquests anys, la Mireia s’ha informat per saber com acompanyar les filles. Està convençuda que això l’ha ajudat: “Ho he posat en pràctica. He après a no jutjar. Les escolto i valido el seu dolor. Les acompanyo i si me la demanen els puc donar la meva opinió i convidar-les a reflexionar però no des del judici, que sentin que entenc el que m’estan dient i com se senten. Ja he après que si jo parlo molt elles callen. Elles saben que estic oberta a escoltar i que m’expliquin el que vulguin”, explica sorpresa per la confiança que li tenen. "Jo potser no els ho hauria explicat, als meus pares”, admet. Balaguer recorda que els adults són un model per als fills, que aprenen més pel que veuen que pel que se’ls diu: “Per tant, si veuen que ens cuidem i que no ens ho juguem tot amb les relacions afectives i repartim la nostra autoestima i realització entre la parella, els amics, la família, la feina… s’adonaran de la importància de diversificar i no tenir relacions de dependència”.

La importància d'una relació sana

Què passa quan són els nostres fills els que decideixen que no continuen amb la parella? Llavors els pares, partint de la idea que tenen una comunicació fluida amb els fills, poden empoderar-los perquè tinguin unes relacions sanes i acompanyar-los en la responsabilitat emocional. “Això implica que a més de preguntar-los com estan, podem recordar-los que la parella ha d’aportar, que si no s’està a gust la relació potser no val la pena. També han de ser conscients que així com ells ja han fet un procés de dol previ les setmanes que han pensat si ho deixen, l’altra persona no en sap res i necessitarà un temps per adaptar-s'hi. Han d’entendre que potser l’altra s’enfada i cal donar-li el seu espai, que no s’ho prenguin com una cosa personal”, proposa Catalán. Aquest acompanyament en la responsabilitat emocional també ajudarà a fer que les ruptures siguin més amables encara que no siguin agradables per a ningú.