Jordi Bernabeu Farrús: "Si amb dotze anys vol tenir Instagram millor que sigui des del mòbil del pare o la mare"

Barcelona¿Com aprendre a viure en un món entre pantalles? ¿És possible aconseguir que els nens i adolescents en puguin fer un ús saludable? De totes aquestes qüestions en parla el nou llibre Viure entre pantalles. Entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents, 2024), escrit pels psicòlegs experts en joves i addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. És amb aquest últim que em trobo per treure una mica de llum a aquesta qüestió que fa anar de corcoll a pares i mestres.

¿Què he de fer si el meu fill de deu anys ja em demana un mòbil?

— Cal tenir clares dues coses: una és disposar d’un dispositiu i l’altre és disposar de l’accés i l’autonomia dins de l’entorn digital. A mi m’agrada l’aproximació successiva, primer oferint un ús supervisat i progressiu. Algunes coses als dotze anys no calen, però si amb dotze anys vol tenir Instagram, i en té, que sigui supervisat, per exemple, des del mòbil del pare o la mare. Es tracta d’anar garantint l’autonomia a poc a poc, i no passar de zero a cent. Es tracta d’anar garantint l'autonomia a poc a poc, i no passar de zero a cent.

Al llibre defenseu que ni tots els usos de les pantalles són problemàtics, ni tots els problemes tenen a veure amb els seus usos. ¿A què us referiu?

— Qualsevol problema associat a l’entorn digital acostuma a anar lligat a altres problemes de base. S’acostuma a utilitzar la paraula addicció d’una manera molt frívola, però no deixa de ser un trastorn molt important en la vida d’una persona que l’afecta a ella i a tot el seu entorn. Nosaltres sobretot parlem del sobreús de les pantalles i de quin impacte pot tenir a les nostres vides.

¿S’hauria de regular el nombre d’hores que passen els joves davant la pantalla?

— Això és molt relatiu. Un jove pot estar set hores connectat, però no és el mateix si està escoltant Spotify, jugant o fent els deures. Tampoc és el mateix si el seu entorn familiar i social és ple o si és un entorn en què no hi ha suport o amb un ambient desfavorable. Hi ha joves que estan moltes hores connectats, però a la vida offline funcionen, tenen amics i uns resultats acadèmics raonables.

¿On és el límit, doncs?

— És en el moment en què es trenca la complementarietat entre la vida presencial i la vida online. Quan el jove s’aïlla, deixa de tenir contacte amb el món real i el seu comportament se surt de tot el que seria lògic i raonable a la seva edat, com recloure’s a l’habitació i deixar d’anar a l’escola, llavors sí que hi ha un problema. Ara bé, això és un procés que no passa d’un dia per l’altre. Cal que els adults observin els seus canvis de comportament i d'estat d’ànim molt abans.

Suposo que el fet que estiguin passant l’adolescència tampoc hi ajuda.

— Sí, i també cal tenir en compte que hi ha persones que tenen una base afectiva més trista i que els costa fer relacions socials. Són persones que se senten soles o que tenen alguna vulnerabilitat psiquiàtrica de base que fa que, quan descobreixen l’entorn digital, els serveixi com a compensador de totes aquestes carències. La vulnerabilitat té a veure amb aquests nanos que, igual que podria passar amb l’alcohol, mostren una necessitat més intensa per aquestes plataformes. A l’altre extrem hi ha els que tenen una vida offline plena, però que quan entren en el món digital, no saben posar el fre de mà i tenen problemes d’autocontrol.

¿Com podem donar un bon exemple els adults?

— Abans de respondre, m’atreviria a preguntar si els adults hem definit realment quin és el problema que volem prevenir. ¿Què ens preocupa del seu ús? ¿Hem sabut transmetre un bon missatge als nanos? Hem d’assumir les nostres pròpies incoherències, perquè nosaltres tampoc estem fent un bon ús de les xarxes socials. Al final, no es tracta de quin ús fem de l’entorn digital, sinó de quin és el nostre funcionament a la vida.

¿Alguna idea?

— Hi ha estudis que demostren que no es tracta tant de fer coses com un dia a casa sense mòbils, sinó de potenciar aspectes com la sobretaula familiar, el ritual de sopar junts i fer-los sentir part d'una història familiar. Tot això són factors protectors que donen sentiment de pertinença, de resiliència i amb un projecte de vida. Si els fills se senten acompanyats i amb una estructura al darrere, després sabran fer un bon ús de l'entorn digital.

¿Podem aspirar al fet que sàpiguen fer una desconnexió digital?

— ¿Som capaços de definir què és una desconnexió digital? Creiem que vol dir desconnectar el mòbil, però potser és el fet d’aprendre que estar connectat no vol dir estar sempre disponible, o de fer accions sense la necessitat d’obtenir reconeixement i de ser vist. Desconnectar, en certa manera, implica que la realitat és sempre la presencialitat.