Consells per afrontar l'inici de curs dels adolescents

Nova YorkL'autora i psicòloga Lisa Damour s'ha convertit en una mena de celebritat entre molts pares d'adolescents. Rebecca Gold, que té dos adolescents i un nen de 10 anys, ha estat devorant els llibres de Damour, escoltant el seu podcast i “bàsicament intentant canalitzar-la”. A Seattle, Katie Eastwood, mare de dos adolescents de 15 i 12 anys, lloa Untangled, la guia de Damour sobre les set transicions evolutives d'una nena, dient que el llibre l'“ha salvat una vegada i una altra”. Damour, famosa per donar consells pràctics recolzats per investigacions científiques, fa més de 25 anys que assessora adolescents i les seves famílies. El seu llibre més recent, The emotional lives of teenagers, és un èxit de vendes de The New York Times, després d'Untangled i Under pressure.

Com a mare de dues filles, de 12 i 19 anys, Damour sap de primera mà que la criança és difícil i que de vegades fa por. Això s'ha confirmat en els darrers anys, en què la salut mental dels nens, sobretot de les adolescents, se n'ha ressentit. Tot i això, un fil tranquil·litzador recorre el treball de Damour: “La salut mental no consisteix a sentir-se bé”, escriu a The emotional lives of teenagers. “Es tracta de tenir els sentiments adequats en el moment adequat i ser capaç de gestionar-los amb eficàcia”. Li preguntem a Damour com ajudar psicològicament i emocionalment els adolescents per enfrontar el nou any escolar.

Últimament, moltes notícies se centren en l'empitjorament de la salut mental dels adolescents. A què haurien de parar més atenció els pares?

— Això és al que recomano que els pares parin atenció: els estats d'ànim tristos o d'enuig que duren més d'un o dos dies i el que jo anomeno afrontament costós, en què els joves utilitzen estratègies d'afrontament que els proporcionen alleujament però que també els causen mal. Per exemple, abusar de substàncies, fer servir la tecnologia de manera poc saludable, tractar malament els que els envolten. Per descomptat, vull que els pares estiguin alerta si un adolescent parla de sentir-se desesperançat o voler fer-se mal.

Com aconsegueixes que el teu fill adolescent parli amb tu?

— Els adolescents volen fer les coses a la seva manera. És la naturalesa de l'adolescència. Quan els adults convoquem la reunió i fixem l'ordre del dia (quan diem: “Com t'ha anat avui? Què ha passat?”), els adolescents de vegades es posen nerviosos i se senten acorralats. No obstant això, també volen (i necessiten) estar en contacte amb adults afectuosos i sovint solen treure temes que els interessen en moments inesperats o fins i tot inoportuns. Com que jo mateixa soc mare d'adolescents, intento no prendre-m'ho com una cosa personal quan no estan d'humor per respondre les meves preguntes i faig tot el possible per mostrar receptiva quan estan disposats a parlar, encara que sigui a costa de la meva pròpia llista de tasques pendents o del meu descans.

Algunes famílies senten que aquests moments no sorgeixen de manera natural...

— És important que els adolescents expressin les emocions. Verbalitzar els seus sentiments i parlar del món interior és una manera de fer-ho, però no és l'opció preferida de tots els adolescents. Hem de respectar que de vegades treuen els seus sentiments sortint a córrer. O posant una llista de reproducció que coincideixi amb el seu estat d'ànim perquè puguin aprofundir-hi i sortir-ne a tota velocitat. La prioritat és que els adolescents tinguin maneres d'expressar els seus sentiments que els alleugin i no els facin mal, no és necessàriament que despullin les seves ànimes mitjançant el llenguatge. Les estratègies d'afrontament són molt personals.

Com respons quan un adolescent et diu: “Ja soc un adult, ja no he d'escoltar regles”?

— Respons afectuosament: “Arribarà el moment en què visquis de forma independent. I podràs establir les teves pròpies regles. Ara com ara, ets membre d'aquesta casa. I això vol dir viure amb les regles que establim”. És millor si l'adult en aquesta conversa pot subratllar que les regles estan organitzades al voltant del tracte respectuós i la seguretat de l'adolescent. I si les regles no entren en aquestes dues categories, probablement haurien de ser objecte de negociació.

Parlem de les pors i les ansietats relacionades amb l'escola. Què li dius al teu fill quan es vol quedar a casa contínuament?

— Quan evitem les coses que temem, l'efecte immediat és que sentim un gran alleujament, cosa que en realitat pot reforçar el desig de continuar evitant. Al no anar a l'escola o a una festa les nostres pors queden encapsulades perquè no es posen a prova contra la realitat. Una altra preocupació és que, quan un alumne falta un dia a classe per qualsevol motiu, és inevitable que s'endarrereixi una mica acadèmicament i socialment. El que vull que decideixin les famílies és si el que el seu fill adolescent està afrontant és incòmode o incontrolable. En la majoria de les condicions (amb l'ajuda d'estratègies per reduir l'ansietat) l'adolescent podria participar almenys una mica en el que tem. Anar a l'escola una part del dia és millor que no anar-hi.

Diversos pares m'han dit que els fills s'enfronten a l'ansietat pel rendiment acadèmic. Com ajudar els adolescents a alleujar part d'aquesta pressió?

— Els pares i els cuidadors podem ser més útils quan distingim entre l'ansietat sana i la insana. L'ansietat sana és un sistema de seguretat amb què tots venim equipats i que ens alerta de les amenaces. Quan un adolescent té un examen important per al qual no ha començat a estudiar, o quan és en una festa que està fora de control, en tots dos casos jo esperaria veure que respon amb ansietat i m'agradaria que aquesta resposta ajudés a promoure una correcció del rumb. L'ansietat malsana es produeix quan hi ha ansietat en absència d'una amenaça o si l'ansietat és desproporcionada en relació amb l'amenaça. En l'ansietat irracional, solem sobreestimar l'amenaça i subestimar la nostra capacitat per manejar-la. Si un adolescent està preocupat pel rendiment acadèmic, els adults comprensius poden parlar amb ell sobre la possibilitat que estigui sobreestimant les conseqüències. Potser també està subestimant la seva capacitat de prendre mesures per abordar les coses que el preocupen. L'objectiu no és alliberar els adolescents de l'ansietat. Això no passarà mai, ni hauria de passar. L'objectiu és assegurar-se que la seva ansietat es mantingui dins uns límits saludables.

Com podem ajudar un adolescent que se sent estressat per l'exigència del seu horari?

— El veritable problema és si un adolescent té prou oportunitats per recuperar-se entre intervals d'estrès. És similar a l'entrenament de força. Si la gent no descansa entre els entrenaments d'halterofília, es pot lesionar. Si descansa entre entrenaments, guanya força. Aquestes exigències són tan grans que l'adolescent no dorm prou? No té temps per veure els seus amics? Si la resposta a aquestes preguntes és afirmativa, cal revisar l'horari de l'adolescent. Què passa amb l'angoixa social?

Què han de fer els pares quan un amic es torna dolent o el seu fill adolescent és exclòs d'un grup d'amics?

— Més enllà de sentir empatia per com és de dolorós ser maltractat o rebutjat per amics, hi ha mesures que els adults poden prendre per ajudar un adolescent dolgut. En primer lloc, podem observar que les friccions i els desacords són un aspecte natural, encara que no volgut, de les relacions. L'objectiu és gestionar bé el conflicte quan sorgeixi. Exemples de mala gestió de conflictes inclouen ser dolent, aïllar algú del grup o xafardejar amb tercers sobre el problema. En canvi, volem encoratjar els adolescents a tractar de ser directes i justos entre si o crear una distància respectuosa si això no ha funcionat o no funcionarà. Deixant de banda els conflictes, les amistats sovint canvien en l'adolescència. Aquesta realitat dolorosa pot ser més fàcil d'acceptar per als adolescents si els assegurem que el fet que una amistat no duri per sempre no significa que mai hagi estat bona.

Com saber quan cal deixar que l'adolescent resolgui les coses per ell mateix?

— Per sort, els pares poden escollir situar-se entre el paper de pare helicòpter i el de no-intervenció: el paper d'entrenador. Per descomptat, volem ajudar els nostres fills i adolescents a gestionar els reptes que se'ls presenten i la nostra primera resposta hauria de ser mantenir-nos al marge, perquè puguin utilitzar-nos com a assessors sobre com resoldran les coses. Les situacions en què es troben els nois poden ser tan complexes que de vegades he vist com un adult benintencionat empitjorava les coses al ficar-s'hi. Com més puguem ajudar els adolescents a adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar-se de manera independent, més segurs ens sentirem quan arribi el moment que se'n vagin de casa.