El primer amor del meu fill

PalmaHe confirmat que el meu fill de 15 anys és un cavaller errant, antiquat, un senyor que cerca entregar-se a un amor formal i assossegat, ben diferent dels amics i companys que l’envolten. Ho he confirmat perquè ja hi havia percebut senyals, com quan la seva primera al·lota el va deixar per un altre i ell va anunciar de manera solemne: “No m’enfadaré, perquè ja he perdut una núvia i no estic disposat a perdre una amiga”. Si algú t’amolla això amb poc més de 13 anys, ja pots intuir que hi ha un cor ben novel·lesc bategant al seu pit. També sents que enviar la persona que et va posar les banyes ràpidament a la merda tal vegada va ser el camí més fàcil. I et demanes com pot ser que un metre i mig d’ésser humà doni unes mostres de maduresa que tu no has tingut en la vida.

Però cap relació passada en la vida del meu fill ha estat com aquesta. Perquè les altres han estat proves, assajos. Aquesta ha entrat a casa nostra com un tsunami. I és la primera vegada que tinc la fortuna de contemplar des d’una distància discreta el primer amor d’una de les persones, juntament amb la meva filla, que estim més a la vida. Dic amb discreció, perquè una de les coses que estic aprenent és a no ficar-me on no em criden, a no demanar en excés, a no fer comentaris ni brometes, a respectar els ritmes de comunicació dels altres. Em costa moltíssim, perquè som molt, però que molt xafardera. Però també sé que si vull que hi hagi crèdit en la confiança que em té el meu fill, en aquest àmbit comanda ell.

"Mamà, és perfecta"

Qualsevol que tingui un fill flipat pels videojocs sap que, de vegades, els costa sortir de la seva cova, sobretot els caps de setmana, quan no hi ha extraescolars que facin una funció socialitzadora. Per això em va estranyar quan el meu fill va començar a sortir cada cap de setmana i va deixar de fer cas a l’ordinador. “He quedat amb gent, no els coneixes”, em deia quan li preguntava si sortia amb companys de classe o de futbol. Però la meva filla, que ha heretat la meva xafarderia, em va explicar que quedava amb una amiga. Així que un dia em vaig armar de valor i li vaig demanar com anaven les coses amb la seva al·lota. Sorprenentment, em va explicar que primer havien parlat a les xarxes socials, perquè ella és d'un altre curs. I, amb una cara d’enamoradot, em va dir: “És perfecta, mamà. No tinc intencions amb ningú més a la vida”. Intencions? Amb ningú més a la vida? Què cony feia el meu fill fent servir aquell llenguatge? Perquè a la seva edat jo em limitava a gaudir de la meva hormonació i no sabia què eren les intencions ni podia imaginar res de la vida més enllà del cap de setmana següent.

Però allà està ell. Cada dia acompanya la seva al·lota a casa després de l’institut i el cap de setmana abandona Fortnite, agafa un tren per anar al poble del costat i passa l’horabaixa en un parc o una plaça amb ella. I mai no he vist el meu fill tan trist com quan la seva núvia li va contar en una telefonada d‘emergència que la seva mare havia assegurat que el curs que ve anirien a viure a la República Txeca –la família materna és d’allà–. Enmig d’un dinar es va tapar la cara amb les mans i va plorar tant, que les llàgrimes li queien pels braços com si els colzes fossin dues aixetes. No només no va dinar, sinó que va plorar tota l’horabaixa. I em va trencar el cor.

Hi ha una cosa que sí que vigil i és que continuï veient els seus amics, a més de tenir temps per ell i fer les coses que li agraden. Ara que ha passat l’ímpetu de les primeres setmanes, anam per bon camí i tot té el seu espai. Així que només podem dir: que visqui l’amor –i que per favor aquesta no li posi les banyes, que me’l destrossaria.