El flamenc emprèn el vol més alt

“En el flamenc, jo respecto el passat, visc el present i estic obert a noves influències”, confessa Pere Martínez després de ser fotografiat entre les estàtues del ballarí Antonio, Carmen Amaya, La Chunga, Pastora Imperio i Peret, al Museu de Cera. L’hem portat aquí expressament perquè ens parli d’una música que no s’ha quedat estàtica ni tancada en un museu de cera tan bonic i prestigiós com el de Barcelona, sinó que és viva i està en constant evolució. Que de carca i passada de moda no en té ni un pèl.

Fill d’una catalana i d’un murcià, es va criar a Sant Cugat, en una llar on tant hi sonava Joan Manuel Serrat i la Nova Cançó com José Luis Perales, Ana Belén i Víctor Manuel o Whitney Houston. Al càmping on anava de petit va entrar en contacte amb uns amics dels seus pares que cantaven havaneres, i va quedar fascinat amb aquella música. “Un dia, un amic em va dir que escoltés un disc de Duquende. Em vaig quedar trasbalsat. Ostres, ¿com es podien expressar els sentiments d’una manera tan profunda? L’emoció de Duquende em va captivar”.

Va estudiar relacions laborals, que és la professió del seu pare, però el cuquet de la música no deixava de rosegar-lo per dins: “En aquell temps, l’única persona de la família que es dedicava a l’art era la meva germana Laia, que és ballarina d’una companyia de dansa catalana i contemporània, la Factoria Mascaró, i, a més, directora del cos de dansa de l’Esbart de Sant Cugat. No sabia encara si podria viure del meu art”.

Als 22 anys, abans de ser contractat per una empresa, va tancar la porta a una feina segura i estable, i endavant les atxes! I aquí entra en joc el Taller de Músics de Barcelona. Va significar l’empenta definitiva i la manera de posar ordre i disciplina al seu talent innat: “Perquè jo sempre he cantat. A la meva habitació o després de guanyar un partit de futbol, al vestidor, amb els companys de l’equip”.

Als 29 anys, el Pere ja pot dir que té unes excel·lents relacions laborals amb les seves privilegiades cordes vocals. I quan es posa a cantar una soleá o una guajira davant teu, et desmunta per dins. No fa gaire va gravar un disc amb el grup Aurora i està preparant el seu primer treball tot sol. Està molt agraït a la seva primera professora, Alba Guerrero, i, a nivell d’inspiració, a uns cantants més veterans que es van saltar tota mena de prejudicis i es van arriscar. Estem parlant d’Enrique Morente i del barceloní Miguel Poveda: “El dia que Poveda va gravar un disc com 'Desglaç', amb temes de Joan Brossa, Jacint Verdaguer i Maria Mercè Marçal, a Catalunya es va acabar amb la vella idea que era un estil musical fet només per gitanos, i adreçat únicament a gent que havia emigrat aquí, a persones grans o a turistes. Poveda va ser un valent”. Tot i així, reconeix que, més d’un cop, els nens li han preguntat si era gitano.

Utilitza sovint els verbs connectar, experimentar, disfrutar i acompanyar. Per cert, aquest últim verb, que se’l gravin els pares que un dia es trobin que el seu fill es vol dedicar al flamenc: “El primer que els recomano, fins i tot abans d’estudiar música, és que s’acostin amb el nen a un local de flamenc o a una penya, n’hi ha moltes a Catalunya, i ho sentin i visquin en directe, a pocs metres dels artistes”. No és un món fàcil, però “animo els joves a lluitar per allò que els agradi i els faci feliços”. I potser, d’aquí no gaire, són els nous Morente, Poveda o... Martínez.

Flamenkat: fusió i educació

Els dies 15, 17 i 18 de maig, Pere Martínez participarà, per quart any consecutiu, integrat en una variada companyia d’artistes, en el Flamenkat, unes sessions matinals al Palau de la Música Catalana adreçades als centres escolars, i en les quals es fa “un híbrid entre la cançó catalana i el flamenc”, ens resumeix el cantaor : “En una hora es veuen unes 25 peces diferents. Ara una soleá, ara una havanera. Els organitzadors han buscat que aquesta activitat educativa i pedagògica representi el ventall més ampli possible dels dos vessants, el flamenc i el català. Unes sessions en què també hi ha ball flamenc, “i amb això els nens sí que flipen!”