TRINITAT GILBERT

Vols dir que aquest amic et convé?

Vols dir que aquest amic et convé? / FOTO: PERE VIRGILI Zoom

La Montse Albà, la mare del Pol, encara no s'hi ha trobat. De moment, li agraden tots els amics del seu fill, que ha començat 1r d'ESO, però creu que arribarà algun dia que li passarà, sobretot a mesura que el nen es faci gran. Ara bé, el fet que a l'escola es faci l'ESO i també el batxillerat facilita que es mantinguin les mateixes amistats de la infància. Ara bé, què farà el dia que no li agradin els amics del Pol? S'ho ha plantejat en més d'una ocasió. Segur que hi parlarà, i que li explicarà clarament per què no li agrada que tingui segons quines amistats. El diàleg, ho té clar, serà l'única via de salvament. Curiosament, quan ella pensa en la seva adolescència no recorda que els seus pares n'hi diguessin mai res. "Sempre vaig tenir bons amics tant a l'escola com a l'esplai. I amb molts hi continuo tenint contacte", diu.

El psicòleg Pere Portero dóna un consell molt ràpid per als pares que s'hi trobin: "Fer-l'hi saber, compartir-ho, dir-hi la nostra, perquè el fill ho sàpiga". Si, tot i així, el fill pren la decisió que vol continuar amb l'amistat, els pares ho hauran d'acceptar i donar-li la confiança necessària perquè ho provi, s'equivoqui i, llavors, amb l'error, compti amb el nostre suport".

Poder parlar de tot

El cas és que des de petits hi ha d'haver comunicació i confiança perquè els pares i els fills parlin i s'expliquin les seves opinions. "Si les pautes de comunicació no són adients, com més critiquem els seus amics, sobretot a l'adolescència, més aconseguirem l'efecte contrari", alerta Pere Portero.

Per la seva banda, el professor Sergi Ballespí, de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), afegeix que a l'adolescència la personalitat s'està estructurant, de manera que, d'una banda, el jove experimenta, i, de l'altra, vol prendre les seves pròpies decisions, descobrir els seus gustos, emancipar-se i individualitzar-se. Si els pares funcionen a base de prohibicions, corren el perill que l'adolescent continuï fent el que vol amb un sentiment addicional de transgressió. I, a més, poden perdre la comunicació amb el seu fill sobre el tema de les amistats. "Jo recomano als pares d'adolescents que vetllin per la comunicació, que no la perdin facin el que facin els fills", alerta Ballespí. És a dir, fer-li veure amb arguments, amb bons motius, el que pensem: el que no ens agrada dels amics, per què no ens agrada i per què pensem que no li convenen. Ara bé, matisa Ballespí: "Sempre cal atorgar-li el dret d'opinar i argumentar, i també reconèixer i validar el seu punt de vista perquè entengui que, tot i que no hi estem d'acord, el respectem, el reconeixem com a individu i creiem que els seus desitjos i preferències també són importants".

El professor Ballespí també recomana: "Davant d'un desacord, més que imposar la nostra opinió val més procurar preservar sempre el canal de comunicació", perquè el fill entengui, visqui i respiri que hi ha prou confiança per estar en desacord i que, tanmateix, és respectat i se'n parlar amb tranquil·litat i naturalitat, si cal.

Etapa plena d'estímuls

D'altra banda, Ballespí recorda que l'adolescent té feina a descobrir món (intern i extern), així que es tracta més de fer-li de coixí, acollir-lo, sostenir-lo i acompanyar-lo que no pas d'enfrontar-s'hi o de transmetre-li les pròpies angoixes.

Víctor Cabré, director de docència de l'Institut Universitari de la Fundació Vidal i Barraqué i membre del grup de Recerca Parella i Família de la Universitat Ramon Llull, aconsella als pares que s'hi trobin que ho acceptin, perquè passarà més cops i no només amb els amics sinó amb altres assumptes. I continua: "Els pares han d'intentar posar-se a la pell dels seus fills adolescents i entendre tant com puguin les motivacions per tenir aquestes amistats". Fets aquests passos, cal parlar-hi, explicar-li el que no ens agrada dels seus amics, però sense arribar mai a desqualificar-los. I, sobretot, mantenir la via de comunicació oberta.

Finalment, Victòria Cardona, autora del llibre Qui mana aquí ( Pòrtic), fa una reflexió més i es pregunta: "Responguem-nos els pares: ¿com vivim l'amistat perquè els nostres fills puguin imitar-nos? L'amistat té com a qualitat rellevant que és una forma d'afecte desinteressat fonamentat en el respecte, la confiança i la comprensió, sense esperar-ne res a canvi... ¿Ho veiem així?" I continua: "Si nosaltres som bons amics, ensenyarem a ser-ho als fills".

La idea de fons ha de ser no malparlar per malparlar sinó raonar-ho amb arguments sòlids, perquè els joves puguin entendre l'opinió i la posició dels pares.