Criatures 15/06/2013

Vols dir que ho fem bé?

La culpabilitat és el sentiment que persisteix en els pares d'avui en dia. Especialment en les mares. Solen ser dones treballadores, amb una feina absorbent i que pensen que no ho fan tan bé com voldrien. La flexibilitat i la reflexió són les claus per sortir-se'n Reflexions per no tornar-se a sentir culpable mai més

Trinitat Gilbert
5 min

A les nits, quan els bessons Pep i Valentina dormen, la mare, la Pema Maymó, entra a la seva habitació i observa com respiren, tal com canten els Manel a la cançó El Miquel i l'Olga tornen . És llavors que hi veu bé, perquè pensa en present (no en passat ni en futur): "Ho estic fent bé".

L'endemà, engegarà un altre dia a la feina com a editora de Columna Edicions. "Una feina apassionant perquè treballo amb llibres i sovint n'hi ha que tracten la maternitat, i em permeten comprovar que no estic sola al món amb els meus dubtes". La Pema esmenta el llibre Mare en pràctiques , de l'Agnès Busquets. "En vaig treure la conclusió que no cal ser una mare cum laude perquè n'anem aprenent pel camí".

Ella esmenta què n'ha après, de la bessonada, que li va arribar quan tenia 37 anys. "He après a ser millor persona, perquè sóc més pacient, més generosa, més oberta de ment, més solidària i més comprensiva". Comprensiva? Sí, tant amb les criatures com amb els pares. "Mai em quedo mirant una rebequeria que un infant estigui fent al carrer".

També sap que a la seva feina, absorbent, li agrada rendir al màxim, perquè just quan plegui voldrà dedicar-se amb cos i ànima als bessons. "Quan sóc amb ells procuro no mirar-me gaire estona ni l'ordinador ni el mòbil". És difícil amb la feina que té, però ho intenta. I ho fa perquè sap que el que està vivint amb el Pep i la Valentina, que tenen un any i mig, és el millor que li ha passat a la vida.

Canvi de prioritats

Sí. Hi torna. "El millor que m'ha passat a la vida". I ho diu una dona que pensava que la feina i el seu temps lliure eren el més important al món. "Era tan organitzada, ho planificava tot tant, que feia mil i una activitats, totes imprescindibles, pensava". Ara ja no. I el millor de tot és que no té la sensació que s'estigui perdent res. "Penso que el destí em va donar bessonada perquè sabés què és el caos". És a dir, perquè deixés de controlar-ho tot. "Ara et puc dir que amb els bessons i la feina no vaig espitada per la vida; abans sí". Per què? Perquè ha entès què vol dir prioritzar. Té escrita mentalment una llista de prioritats, la resta ni la pensa. I el que té més clar: "Com a mare, estic fent el que puc", que vol dir que no els compara mai l'un amb l'altre, no s'anticipa al que ha de passar sinó que viu el present, i es deixa guiar per la intuïció. Si racionalment havia pensat en algun moment que ella mai no faria alguna cosa amb els fills, ara ho té oblidat. "Sóc molt més tova del que mai m'hauria imaginat, i em sembla la mar de bé perquè és molt bonic petonejar-los i abraçar-los. ¿Alguna vegada havia pensat que no seria així? Quins pensaments".

Ho torna a repetir: "Ho estic fent bé". En té la seguretat quan entra a les nits a sentir-los com respiren. Ah! I un dia la pediatra els va dir que els veia molt feliços. "Ja en tinc prou per estar encara més segura amb mi mateixa", assegura la Pema.

Interrogants

La Diana Guelar és coautora del llibre Mamás perfectamente imperfectas (Ed. Planeta). És mare de dos fills, la Sol (28 anys) i el Martín (24), i sap què és preguntar-se si com a mare ho estàs fent bé o no. "La feina, les ganes de voler estar jo sola, o amb la meva parella, o de voler estar llegint un llibre m'abocaven a pensar que potser no era una bona mare". Dit amb unes altres paraules, com si pel fet de tenir fills no haguessis de desitjar res més que estar amb ells. Si pensava el contrari, li passava pel cap que no era una bona mare. "El sentiment de culpa envolta la dona i la deixa sense recursos", explica. Sobretot en el cas de la mare treballadora, que té poc temps o el té comptat. "Tenim un ideal de mare que està per damunt de les nostres possibilitats, perquè som dones que aspirem a la perfecció", repeteix la Diana ben convençuda. I aquesta reflexió, dita en veu alta, segur que pot ajudar moltes dones que se senten envaïdes pels dubtes i per la culpabilitat pel fet d'haver de prendre temps de dedicació als fills per culpa de la feina.

Quin és l'ideal que busquen les mares?, li pregunto. L'enumeració és infinita. "La dona pensa que, per ser mare, ha de ser tendra, emotiva, carinyosa, amable, pacient, disposada a tot, sobretot al sacrifici", i encara continua. "No cal que ho escriguis tot, perquè aquest ideal de mare que estic perfilant no existeix!" Les mares d'avui són imperfectes, però dins de la seva imperfecció han de buscar els seus recursos per sortir-se'n. I sense cap sentiment de culpabilitat. "Ens hem d'acceptar tal com som".

"I quins són els recursos que tenen les mares?", li torno a preguntar. "La flexibilitat i la reflexió" són dues armes de les dones, que "les han de fer servir per aconseguir els canvis que vulguin", raona la Diana.

En aquest punt de la reflexió torna a intervenir-hi la Pema Maymó. Hi ha un concepte en el llibre que ha coescrit la Diana Guelar que li ha interessat molt: el de les mares que estenen i les mares que planxen. "És una metàfora, però penso que en recull bé el model". La Pema pertany al grup de mares que estenen bé per després no haver de planxar. Per tant, temps guanyat. La Diana també ho explica. "Les mares que estenen bé reconeixen els seus fills com a individus diferents d'elles, amb les seves virtuts, defectes i necessitats. A més, adapten la seva manera d'actuar a la realitat del que els seus fills són i no a l'ideal del que haurien de ser".

A la pràctica vol dir que són mares respectuoses, preventives, clares, directes, planeres, enfocades, basades en els fets, suggestives, legitimadores, motivadores, contextualitzades, atentes, cuidades, sinceres, conciliadores, humils, austeres, corteses, obertes, confiables, congruents, generatives i flexibles. Aquesta llista sí que la vol ben llarga la Diana. I aquí queda escrita.

L'altre grup de mares, que cal llegir sempre com una metàfora, és el de les mares que planxen. "La millor recepta per ser infelices és enfocar-se en les arrugues", que, amb els fills, vol dir que "són mares que es concentren en el que està malament, i no saben veure les coses positives, cosa que els donaria felicitat". "Per això -conclou la Diana Guelar-, si no volem passar la vida planxant, més val aprendre aviat l'art d'estendre bé la roba, perquè així els esperarà menys feina i més felicitat". Això sí, "alguna arruga rebel hi haurà, però com que saben que ho estan fent bé i que no són perfectes, s'hi enfronten i ho resolen de la millor manera possible", conclou.

stats