“Visca els fills!”

És l’experiència més fascinant de la vida. Fins que no ets mare no t’adones de què vol dir. Tots tenim una idea, però no ho coneixes realment fins que ho vius. I això és especialment cert en el cas d’una dona. Per mi una de les coses més meravelloses que hi ha a la vida és donar el pit, cosa que els homes -ho sento per vosaltres- no coneixereu mai. En això, la unió entre mare i fill és única.

¿Ho has explicat mai en cap llibre, això?

Aquest que he publicat ara, La professora que feia faltes d’hortografia, el vaig escriure pensant en el que li agradaria llegir al Bruno. Però he tingut un problema, que està en l’edat que sempre du la contrària i diu que no vol llegir cap llibre meu. I no hi ha manera, això que és un gran lector. Deu ser ja la preadolescència. Així que ara li he prohibit que llegeixi llibres meus, a veure si així funciona. Però de moment no em funciona.

Què et fa patir?

Últimament, el mòbil. Veig que els nens saben molt de tecnologia però no de com fer-la servir. De la mateixa manera que cal ensenyar-los a travessar el carrer cal explicar-los com s’ha de fer servir el mòbil. Jo sempre li dic que només escrigui al WhatsApp el que li diria a algú a la cara. Perquè no s’adonen que tot el que publiquen a internet quedarà en l’espai virtual per sempre.

Què et diverteix?

Moltes coses. Per exemple, com que treballo a casa, puc estar escrivint un guió de thriller i, de sobte, que em vingui al cap que he d’anar a comprar rap per sopar. Això em fa molta gràcia. O trobar-me un playmobil sobre la taula on treballo. És una imatge surrealista. I em fa molta il·lusió una cosa.

Quina?

Que el meu fill vulgui ser escriptor, que encara que ho dissimuli, ell vulgui fer el que faig jo. Té una gran imaginació. Si pogués el contractaria i les meves feines millorarien. Els nens són extraordinàriament creatius. És bonic veure aquesta pel·lícula que són els nostres fills, ajudar-los a escriure el guió que a poc a poc van fent.

Coses boges que feu plegats.

Em divertia molt inventar cançons, cosa que feia fatal. M’inventava lletres de cançons horroroses i ell es divertia. Quan era més petit, em vaig inventar un personatge, Yogurcin, un iogurt que, amb l’ajuda d’un nen, lluitava per no ser menjat. Potser algun dia publico la història. Ara últimament ens agrada molt xiular. Ho fem junts a totes hores, per a desesperació dels veïns.

És fantàstic fer coses malament amb els fills.

Si tens algú que t’estimi, ser nen és una meravella. Jo vaig tenir una infància molt feliç. Quan vaig descobrir que ja no era una nena, vaig tenir una gran desil·lusió. És la millor època de la vida. M’encantava jugar i vaig decidir llavors que volia ser escriptora perquè era una manera de continuar jugant amb la imaginació.

Què t’agrada especialment?

Una cosa molt maca dels nens és que t’emocionen. I ho poden fer amb molt poca cosa. De sobte un dia estàs trist o cansat i ve el teu fill i et fa un petó. O de la manera com et miren. O te’ls mires tu. Una de les imatges més boniques és un nen dormint. Són purs.

I són un misteri.

Una altra cosa que aprens quan tens fills és que resulta molt difícil entrar en una altra persona. I sovint et fa mal no poder saber què els passa per dins. I com que te’ls estimes tant, quan els veus patir, et sents impotent.

Sovint el dolor no es pot entendre.

En fi, crec que cal aprofitar molt aquest temps que els tenim al costat. Passa massa ràpid. I, el pitjor de tot, és que te n’oblides. És una sensació molt estranya. Són coses que has viscut molt a prop i de sobte les veus lluny. En definitiva, els fills t’humanitzen. Visca els fills!