La gran dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) porta dies amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador. El motiu, oh sorpresa!, no és el Facebook, ni l’Instragram, ni l’Adolescents.cat. Ha trobat els CD i DVD de vídeos familiars i ha quedat atrapada en la fascinació de veure’s a ella, al MEC núm. 2, al pare de les criatures i a servidora amb, coi, onze anys menys. Encara no ha arribat als vídeos on apareix el MEC núm. 3 però, malgrat la seva absència, fa dies que tots plegats, fins i tot ell, ens petem de riure a costa nostra.
Guardaespatlles
El pare de les criatures és l’autor de la majoria de les gravacions. Era l’època en què més que progenitors exercíem de guardaespatlles. Com que no se’ls podia treure els ulls de sobre per si reptaven, escalaven o destrossaven qualsevol objecte o estructura física, ell, ves, els gravava i així es distreia. Però no els gravava i au, ja està, tallem. No, ell deixava que la vida fluís... i taqués i es mogués i passés de tot. El resultat és magnètic.
En un dels vídeos hi apareix un pla seqüència impagable en què el MEC núm. 2, amb un any i mig, durant 3 minuts devora, xucla, escampa i crea art orgànic, amb aquella porqueria deliciosa que venen de bastonets de pa amb xocolata per sucar. Quan s’adona ell mateix de la mascareta triple de cacau que du per tot arreu, exclama un “oh!” que meravellaria els filòsofs que investiguen l’autoconeixement. Una gravació que el devia inspirar, perquè n’hi ha una altra del matí de Reis, vestit el MEC ja impecable, assegut, esperant, i llavors el pare de les criatures va i li dóna una caca de xocolata i immortalitza com la paraula impecable passa a esdevenir lamentable.
En moltes més seqüències el pare de les criatures el deixa que explori els límits del seu cos de mico grimpador, i en cap d’elles el MEC es fot de lloros perquè el seu cos, llavors, no tenia límits. Puja, baixa, es tira, es cargola, escala, i res, sempre cau de peu, com un gat. I la càmera és allà, confiada de l’alta capacitat motriu. Deixant constància del motiu pel qual teníem un sofà que de sofà només en tenia el nom, perquè era usat com a pista de circ, llit elàstic, ring de boxa i laboratori creatiu, mentre el petit MEC repetia i repetia incansable una paraula: “Cavall”. Hi ha un vídeo en el qual l’hem arribat a comptar fins a 27 vegades, la paraula. La canta, la crida, l’usa d’amenaça, la xiscla eufòric, la xiuxiueja, la tomba, la gira, la torna a repetir. I de fons la MEC núm. 1 reclama el seu espai cantant una versió sui generis de “ que la detengan, es una mentirosa ”, repicant de peus amb les sabates de ballar flamenc, i plantant-se davant la càmera per tapar l’obsessió equina del seu germà. Ells mateixos, cargolats de riure, ens han mirat al pare de les criatures i a mi i s’han exclamat: “Quin merder! Com podíeu suportar-ho?” Suportant-ho, fills, suportant-ho.
Records
Hi surto de fons, jo, contenta i tot. Jove, amb cabells curts, sent manada per la manaire del segle que era la MEC núm. 1 (“Mama, quan digui ja canta chinito tu, chinito yo ”, “Ara!”). Hi surt de tant en tant el pare de les criatures gravat per mi, corrent, tirant en l’aire els MEC. Hi surten ells, petits, i en veure’ls m’adono que encara sé quin tacte tenia la seva pell, l’olor dels plecs del coll, dolça, tendra, i tot, a través dels vídeos, em retorna unes imatges precioses que em reconcilien amb la bogeria que va ser. Sí, seguirem gravant.
